Carta a Iñaki Gabilondo
José I. González Faus. Benvolgut Iñaki,
En el teu programa a CNN+ de dijous passat, et vas preguntar diverses vegades com ha sorgit entre nosaltres aquesta jove generació d’esportistes que, a més de la seva gran qualitat, són nois seriosos, senzills, disciplinats, treballadors i humils. Són una rara excepció o un indici prometedor de la nostra societat?
Crec que els que et van respondre durant el programa van recórrer als tòpics de rigor y que la teva pregunta – com moltes de les que planteges – mereix una reflexió més seriosa. Possiblement parli des de l’experiència dels meus anys, però aquí llenço un element de resposta.
Aquests esportistes han tingut quelcom que no han tingut avui molts dels nostres joves: una formació basada en l’esforç, la disciplina, la paciència i l’acceptació de moltes derrotes. Jo vaig conèixer una cosa semblant, al costat dels molts defectes que va tenir la meva educació (rigor, por, manca d’obertura a la justícia social…). Però, en la societat de la meva infantesa, l’esforç, la paciència i la disciplina eren patrimoni comú de tots: a la dreta l’esforç per l’enriquiment i el propi egoisme. A l’esquerra l’esforç per la solidaritat i la justícia.
Crec que avui gairebé no queda res d’allò. La dreta ha descobert que no són necessàries ni la paciència ni l’esforç per a enriquir-se: aquell capitalisme de tarannà calvinista que va descriure Max Weber, basat en l’esforç pacient, ha estat substituït per l’especulació financera i l’anomenat capitalisme de casino: hi ha maners molt més senzilles i ràpides per fer diners. I els inacabables casos de corrupció entre nosaltres, creuen alguns que no són més que excepcions, puntes d’iceberg: perquè encara que amb això de la corrupció (o l’evasió fiscal) es corre un cert risc, tampoc és un risc massa gran i, en canvi, surt molt més rentable que no pas l’esforç pacient.
També l’esquerra ha abandonat l’esforç pacient i s’ha transvestit en allò que altres vegades he anomenat “esquerra barata” (parodiant una frase del màrtir Bonhoeffer que acusava al seu protestantisme de caure en “la gràcia barata”), o esquerra “de cintura cap avall”. No importa el nom però potser sí que importa la clàssica pregunta que va fer Habermas. Sense un fonament absolut i incondicional (“religiós” diu aquest autor) per a la solidaritat, ¿és possible a la llarga mantenir l’esforç i la disciplina necessaris per a intentar canviar el món, exposant-se a més a més a no veure els resultats d’aquest esforç?
Crec que en això de l’esforç i la capacitat de renúncia resideix la diferència entre aquesta generació d’esportistes i bona part de la nostra joventut.
Dit això, voldria afegir, que més enllà dels efectes sedants i al·lienants que avui ens produeix la Roja, i Nadal i Contador i Lorenzo… sóc molt crític amb l’estructura de l’esport al nostre món. Les despeses de la Fórmula 1, o del París-Dakar (perfumats amb unes gotes de solidaritat, per a dissimular), clamen literalment al cel. Del comerç de dones que ha desencadenat el mundial de Sud-àfrica, els mitjans no n’heu dit res. I la dignitat d’una sola dona val molt més que una copa del món.
Acostumo a dir, i perdona, que, sota capa d’una neutralitat informativa, els mitjans de comunicació teniu el defecte d’anivellar i presentar en el mateix aparador, la merda i el pernil “jabugo”. Amb l’inconvenient a posteriori de què, com que la primera és molt més barata, acabeu per oferir-ne moltes més dosis. I no obstant, tornant a la joventut per acabar, hi ha un altre grup de joves que mereixerien més presència pública i dels quals vosaltres no n’acostumeu a parlar (bé perquè no els coneixeu o perquè temeu perdre audiència). Són nois i noies que dedicaran bona part, o la totalitat, de les seves vacances no a anar a Sud-àfrica i veure el mundial, sinó a treballar solidàriament al Txad, al Congo, o en països llatinoamericans. La trista mort de quatre d’aquestes noies en un accident al Perú, ens les ha posat tràgicament a primera plana. Però tant sols els hi hem dedicat res més que l’espai estricte de la notícia. I no obstant, es mereixien moltes més pàgines de les que es va endur la Roja.
Aquesta és la meva humil resposta. Ja et vaig dir que potser només sigui la clàssica queixa d’un vell. Però potser fa pensar. I tu, no deixis de llençar-nos aquest tipus de preguntes com les del passat vuit de juliol. Una abraçada
13 juliol 2010
Etiquetes: Crisis
Publicat a: Societat
Imprimir
Envia a un amic
Castellano
Català
3 Respostes
Amigo J Ignacio:
Participo totalmente de tu punto de vista.
En primer lugar respecto a la falta de valores en nuestras generaciones jóvenes en general (no en particular). Da la sensación que todo vale.
Como educador durante treinta seis años me he sentido solo la mayor parte de las veces ante mis alumnos, cuando intentaba hablarles, además de Geografía e Historia, que era mi deber, de generosidad, de sacrificio, de esfuerzo, de renuncia, etc.
Creo que nuestros dirigentes políticos están más preocupados por las soluciones posteriores que por las preventivas. llámese Píldora del día después o del aborto de nuestras adolescentes, entre otras.
Aunque, si se parasen a pensar estos dirigentes, posiblemente se darían cuenta que la mayor parte de estas soluciones posteriores se convierten en problema a la larga para los que se han visto involucrados en el problema.
En segundo lugar, no vende la noticia del altruismo silencioso y desinteresado. Y fíjate, J Ignacio, que he utilizado expresamente la palabra “vende”, porque se trata de eso: de vender. Vender noticias que generen compra de diarios, y suban las cotas de audiencia de los medios audiovisuales.
Por otra parte, no olvvides, J Ignacio, que estamos ante la cltura del culto a la belleza física (no estética), para lo cual vale todo también. Y de eso se trata: de conseguirla al precio que sea y de ensalzar a quienes creen que lo han conseguido aquellos que tienen el poder de la palabra o de la imagen.
Finalmente, Tus parámetros morales, J Ignacio, no tienen nada que ver con los que privan en la mayoría de nuestras sociedaes. Una persona degradada vale más que todos los títulos del mundo. Para tí, para mí y también, gracias a Dios, para muchos otros, sí. pero en un contexto donde es la cantidad la que marca el rumbo, apenas tiene sentido.
Quiero acabar explicándote lo que me comentaba un amigo cuando prohibió ver a su hijo una película debido a que salían escenas de violencia. Pero, papà, ¡si solamente matan a uno!
Solo un inciso: no encuentro la razón que impida disfrutar la copa del mundo y celebrarlo con todos… y tener claro lo que tienes que hacer si algo te interesa de verdad: no hay cosas interesantes y profundas sin esfuerzo a pesar de los anuncios que nos lo ofrecen todo gratis?? -inglés sin esfuerzo, vida solucionada en un plisplas…-.
Y, respecto a las chicas que participan en campañas de ONG o que una vez licenciadas y con cursos especiales dedican su vida o parte a ello… tampoco veo que sean diferentes de las anteriores.
Por supuesto que no todos están en la misma olla, pero es la sal de la vida: creo que las personas que se toman la vida en serio -disfrutar tb forma parte de ello- comparten todos estos valores.
Esfuerzo, preparación, cooperación, saber disfrutar y hacer la vida más fácil.
Un saludo, Vk.
Por fortuna y aunque de forma casi imperceptible,las tecnologias de la información están ejerciendo un efecto multiplicador e incentivador para que muchos de nosotros podamos tener una vía de escape ante un entorno que,bajo la presión del capitalismo incontrolado,se ha vuelto asfixiante.Enciendes la tele y no haces más que contemplar escenas que te dejan vacío,o indiferente,o que incluso te llegan a indignar.Sales a la calle y casi todo lo que puedes hacer tiene que ver con gastar dinero.Estas tan tranquilo en tu casa y ni ahí te dejan en paz porque hasta dentro de ella tienen que tratar de venderte algo.¿Pero esto qué es?,por Dios.¿Es que nos hemos vuelto locos?.¿Para qué c… tenemos la cabeza?.¿Y si no hubiera dinero,que haríamos?.Que seres con increíbles capacidades queden lisiados mental y moralmente,víctimas de un sistema creado por y para otros más “listos” no hace más que poner de manifiesto la manera en que se nos utiliza cuando les interesa y se nos tira a la papelera como un cleenex usado cuando ya no servimos.En este tiempo que nos toca vivir sólo nos queda despertar nosotros y hacer que despierten quienes nos rodean.Y respecto al comentario de Anita,de acuerdo,también hay que disfrutar,pero sabiendo que después las tareas aguardan.Gracias por ser como sois.
Escriure una resposta