Cultura i societat

Per què hem assumit que saltar-se els límits imposats per la natura i els costums socials és correcte, bo i desitjable? Quines conseqüències per les nostres vides està tenint l’assumpció acrítica d’una mentalitat tecnològica? Hi ha alguna manera de sortir d’aquest laberint? Aquestes son algunes de les preguntes que es planteja l’autor d’aquest quadern, escrit des de la filosofia i intentant a anar a les arrels d’una qüestió que no només és tècnica o científica, sinó que afecta a allò més central de la condició humana. 

En acabar aquest any 2021 i estrenar el 2022, ja no ens atrevim a fer servir grans paraules, sinó tan sols penúltimes paraules, dites amb temor i inseguretat, i pronunciades amb el desig d’ajudar. Penúltimes paraules que volen convidar a recuperar dos principis (realitat i esperança) que en el moment actual poden servir d’orientació per a la vida de persones, comunitats i institucions. No són principis nous: es nodreixen de la tradició que ha guiat els quaranta anys de vida del nostre centre d’estudis i que continuem reivindicant com a vàlids.

La pandèmia ha qüestionat el paradigma de l’autosuficiència sobre el qual reposava la nostra civilització i ha mostrat les grans limitacions que té el sistema econòmic en què ens basem a l’hora de garantir els drets bàsics de totes les persones, especialment d’aquelles que es troben en situació de vulnerabilitat. Passar pàgina ràpidament per oblidar aquest malson seria, en la nostra opinió, un error.

Parlar de desigualtat avui és parlar de segregació territorial. Si en l’època de més efervescència antifranquista molts professionals d’esquerres, militants de partits i cristians de base vivien o tenien presència diària i permanent als barris obrers, avui l’extrema dreta hi guanya posicions perquè el discurs i les  preocupacions dels partits i activistes d’esquerra se senten completament allunyades de la seva realitat. La distància física s’ha convertit en distància emocional, cultural i simbòlica, una situació que només es podrà revertir tornant als barris.

Segrest, tothom entén el que significa. És apropiar-se d’algú o d’alguna cosa, fer desaparèixer algú o alguna cosa, amb un interès. El segrest de la veritat, doncs, què vol dir? Què ha desaparegut? La veritat. I aquesta desaparició dona lloc a l’absència de veritat, a la postveritat. Si ens han robat la veritat, el que queda és allò que ve després de la veritat. I això, si ho pensem, és estrany. En certa mesura, és una opció pitjor que la de la simple mentida.

Vulnerabilitat, vinculació (per la nostra mútua dependència i solidaritat) i responsabilitat (o vigilància) són la base de la nostra condició d’humans i la clau per al nostre desenvolupament. Aquestes inicials (Vs) ens haurien de servir com una guia per llegir bé el nostre present i actuar d’una manera alhora universal i pràctica, tant a la feina com en tots els camps de la vida. Potser aquesta sigui la gran lliçó de la pandèmia. 

Aquest quadern s’inspira en les reunions dels últims cursos del Grup de Professionals de Cristianisme i Justícia. En la primera publicació 

La pandèmia de la COVID-19 ha generat un xoc social, polític i econòmic global de conseqüències encara imprevisibles aguditzant els problemes d’un món desigual, plutocràtic, polaritzat políticament, atomitzat socialment i mediambientalment inviable. És per això, que l’autor convida a aprofitar aquest “minut de lucidesa” que ens ofereix la pandèmia per aprofundir en alguns aprenentatges essencials com, per exemple, el d’adonar-se que el treball pel bé comú i les cures és el que sosté la vida.

Iniciem el 2021 amb la vista posada en el final de la pandèmia. Sembla que ara la pregunta ja no és sobre quan s’acabarà tot plegat, sinó sobre com ho farà i com serà la vida després d’aquest temps intens. La imminència de la vacuna –almenys per als anomenats països del Nord– ens fa creure que podrem tornar a la mateixa rutina d’abans. Pel camí, però, el virus de la pobresa continua fent estralls. Haurem après alguna cosa del temps que hem passat confinats? Aprofitem aquest moment per aturar-nos i revisar allò que hem viscut.

Poques persones com el jesuïta Víctor Codina van viure i participar d'una manera més intensa del Sínode de l'Amazònia que el Papa Francesc va convocar el 2017, que es va celebrar a Roma el 2019 i que oficialment es va concloure el febrer d'aquest 2020 amb la publicació de l'Exhortació apostòlica post-sinodal Estimada Amazònia.