Religió i cultura

Les creences es fan visibles —expressant-se en idees o accions— quan un individu o una comunitat se sotmeten a esdeveniments que les fan trontollar. La hipòtesi d’aquest quadern és que el coronavirus ha fet trontollar les creences occidentals contemporànies i ha esdevingut un mirall en què aquestes creences han quedat reflectides. Creure en la naturalesa, creure en la humanitat, creure en Déu o no creure, han estat reaccions diverses que s’han posat de manifest durant aquesta sindèmia.

Poques persones com el jesuïta Víctor Codina van viure i participar d'una manera més intensa del Sínode de l'Amazònia que el Papa Francesc va convocar el 2017, que es va celebrar a Roma el 2019 i que oficialment es va concloure el febrer d'aquest 2020 amb la publicació de l'Exhortació apostòlica post-sinodal Estimada Amazònia.

A Europa assistim a un veritable col·lapse de la fe cristiana. En relativament poques dècades, s’ha passat d’una societat europea d’arrels i de cultura cristiana a una societat en què el cristianisme és culturalment irrellevant. En aquest quadern l’autor, després de fer una anàlisi d’aquesta crisi, explora les condicions de possibilitat que hauria de tenir una nova iniciació cristiana. Una reiniciació realitzada des de baix, des dels pobres, des de la història de la passió del poble, des de la gran majoria de la humanitat.

L’autor proposa en aquesta reflexió deu motius que justifiquen la implicació de les religions en el debat mediambiental. Són motius que ofereixen claus de lectura de les declaracions religioses dels últims anys i alhora estratègies per a la transformació personal, institucional i social. Es tracta de la dimensió profètica, ascètica, penitencial, apocalíptica, sacramental, soteriològica, mística, sapiencial, comunitària i escatològica que travessa l’experiència espiritual de la humanitat.

El quadern que presentem intenta comparar textos de L’ensenyament de Buda i textos socials dels profetes (culminant en Jesús com a «més que profeta»). Tot i les diferències l’autor defensa la necessitat de comprendre que són llenguatges complementaris i que cap d’ells es mantindrà i assolirà la seva plenitud sense l’altre. Un crit que no brolla d’un «silenci» autèntic (d’una riquesa interior) podrà ser «polític» però no serà profètic. Un silenci que no desemboqui en crit i en denúncia profètica, serà un silenci buit.

L’islam serà la religió que més creixerà en els propers quaranta anys, i tot i això, viu immersa en una profunda crisi que té en la violència un dels elements més visibles i preocupants. En aquest context és lògic preguntar-nos, fins a quin punt la violència forma part de l’islam; fins a quin punt la justificació que en fan els grups més fonamentalistes pot o no recolzar-se en l’Alcorà; fins a quin punt és possible pensar en una reinterpretació dels textos i de la mateixa història que permeti una vivència pacífica de l’islam en ple segle XXI.

No es pot entendre l'Europa d'avui sense la Reforma del segle XVI i la figura de Luter. Aquell conflicte va anar més enllà de l'àmbit religiós i va posar de manifest l’existència de dues cultures, dos models de relacions socials, dues maneres d’entendre la política i el poder i, fins i tot, dos models econòmics. Molts d’aquells debats que van configurar l’inici del Renaixement tornen a ser els grans debats d’avui, en una societat europea tan perplexa com la d’aleshores.

Els atemptats de l’11-S han posat l’Islam d’actualitat. I una pregunta habitual ha estat perquè alguns musulmans estan disposats a matar indiscriminadament i fins i tot a suïcidar-se per aconseguir els seus propòsits. Tot és fonamentalisme o també hi ha pensadors oberts al diàleg? Jaume Flaquer, amb deu preguntes i respostes, ens ajuda a tenir una visió correcta de l’Islam, des de la jihad a l’Umma o des de les causes del fonamentalisme a les diferents maneres de  veure Jesús. 

El Parlament de les Religions, des de perspectives religioses diverses, aspira a treballar plegats per afrontar els problemes de la humanitat a partir de dos eixos: la saviesa d’escoltar i la força del compromís. Totes les tradicions religioses aporten el respecte a la vida, no robar, no mentir o fer valer la veritat als mitjans de comunicació, a la política, l’art, la ciència,...  i no prostituir-se, perquè es basen en l’amor, la fidelitat i l’estabilitat.