Teologia

[Només disponible en castellà]

Després dels llibres Incapaces de Dios i La paradójica realidad de Dios arriba el tercer volum de la trilogia pensada pel filòsof Josep Cobo per a presentar al Déu cristià i al cristianisme des d’una perspectiva nova capaç de dialogar tant amb la postmodernitat com amb visions més “religioses” del fenomen cristià. Un llibre provocador que convida a la reflexió profunda en temps líquids. 

Aquest quadern busca aplicar l’ensenyança bíblica al gran imperatiu de la nostra hora històrica: la defensa dels oprimits i víctimes de la història (“els pobres”), que acostumem a designar com a justícia social. És intenció de l’autor al llarg d’aquestes pàgines mostrar que la justícia no és només un imperatiu o un moralisme dels profetes, sinó també una ensenyança i un consell dels savis.

La paraula «reconciliació» és un terme polisèmic que pot ser abordat des de perspectives diverses: religiosa, ètica, política i jurídica. L’autor es centra en aquest text en la perspectiva religiosa i en la versió cristiana, situant-se clarament en la posició de les víctimes. D’allà en sorgeixen les preguntes que recorren totes aquestes pàgines: hi ha un Déu que reconciliï i ens reconciliï amb les víctimes del nostre món? Si és que sí, com és aquesta reconciliació?, en què consisteix?, com ens concerneix als cristians?

En aquest quadern ens hem adreçat a algunes persones per tal que ens expliquin les seves experiències i ens en donin testimoni. Uns testimonis de vida que ens conviden a descobrir la fe des de la justícia.  Uns testimonis que esperem que motivin a pensar, però també a establir un diàleg amb el lector: un diàleg personal i íntim que ajudi a buscar en la pròpia existència aquest camí de fe que és regal i alhora invitació a viure en plenitud.

L’autor proposa en aquesta reflexió deu motius que justifiquen la implicació de les religions en el debat mediambiental. Són motius que ofereixen claus de lectura de les declaracions religioses dels últims anys i alhora estratègies per a la transformació personal, institucional i social. Es tracta de la dimensió profètica, ascètica, penitencial, apocalíptica, sacramental, soteriològica, mística, sapiencial, comunitària i escatològica que travessa l’experiència espiritual de la humanitat.

La qüestió de la dona i del femení torna a escena, tant en el món seglar com en l’eclesial. ¿És perquè les dones assumeixen papers destacats en un món convuls, violent i bellugadís? ¿És perquè el papa Francesc reprèn aquest tema una i altra vegada? Sigui pel motiu que sigui, en aquest moment, quan el món, com un tot, es troba immers en la violència i afronta tants problemes econòmics, polítics i socials, hi ha la sensació més o menys estesa que la dona pot ser una protagonista important en els processos de canvi.

La construcció de llocs polítics no profanables passa per la defensa d’aquests llocs sagrats que havíem aconseguit aixecar, per demolir aquells que s’han convertit en habitatges insalubres i per aixecar noves llars multiculturals, sostenibles i no discriminatòries que reconeguin i acullin identitats negades. L’autor ens convida a abandonar la passivitat i a convertir-nos en arquitectes y paletes si no volem que el món acabi sent “un gran centre comercial on tota realitat llueix un codi de barres amb el seu preu”.

Jorge Riechmann, parla del segle XXI com el “Segle de la Gran Prova”, un segle on ens hi podem jugar el futur del planeta i la supervivència com a espècie. Davant d’això, des de la filosofia, la teologia i l’ecofeminisme,  els autors es plantegen si és possible endegar un curs civilitzador diferent, que cerqui altres metes i fomenti uns altres valors: acollir l’estrany, tenir cura del que és fràgil, fer les paus amb la natura i acceptar-nos  com els éssers vulnerables  i mortals que som.

El quadern que presentem intenta comparar textos de L’ensenyament de Buda i textos socials dels profetes (culminant en Jesús com a «més que profeta»). Tot i les diferències l’autor defensa la necessitat de comprendre que són llenguatges complementaris i que cap d’ells es mantindrà i assolirà la seva plenitud sense l’altre. Un crit que no brolla d’un «silenci» autèntic (d’una riquesa interior) podrà ser «polític» però no serà profètic. Un silenci que no desemboqui en crit i en denúncia profètica, serà un silenci buit.

Davant els inferns de la violència, l’opressió i la repressió, la víctima oprimida sembla no tenir altra escapatòria que la de la “l’acció-reacció” (fight) o el silenci submís (flight). En aquest quadern s’explora la tercera via de Jesús, que escapa a la comprensió d’aquestes dues opcions. La via de la noviolència activa (NOVA) que exigeix de lucidesa i creativitat, fe i constància. Una proposta que entronca amb una llarga tradició bíblica però que en el context de la nostra societat adquireix tot el seu sentit.