Crec que, després de molts anys, ens hem anat acostumant a sentir en conferències a persones profundes, erudites, amb «el cap ben clar», com solem dir. Descobrim en elles una argumentació sòlida, ben construïda. Tanmateix, també reconeixem que hi ha personatges que ens desborden i enlluernen, precisament per una sorprenent coherència entre la seva figura —el que apareix davant nostre—, el missatge, el discurs i la força de qui es lliura i es compromet amb allò que diu.

Escoltar Remedios Zafra va tenir, crec, aquest impacte singular: el descobriment d’algú la veu i el missatge del qual van ser capaços de captivar-nos, perquè ella mateixa es trobava plenament implicada en allò que transmetia. Zafra té una aparença fràgil, però el seu missatge és directe, clar, convincent, provocador i apassionat.

De vegades, el món de les idees ens regala aquestes sorpreses: qui s’expressa no és només una ment, sinó una persona i, amb això, ens transmet passió i convicció. El «malestar bo» de què va parlar Remedios Zafra és una expressió de si mateixa. Zafra no tanca el seu pensament; el deixa obert a través de l’art, el relat i l’escolta. Tornar-la a llegir, en l’entrevista que li fem, és tornar a meravellar-se amb un pensament sincer, tan necessari en el nostre temps.

Un any després de la trobada amb Remedios Zafra, el món és més complex i perillós. Avui, el malestar té nom propi: milers de morts a Gaza, conflictes inacabats a Europa i a l’Àfrica, el creixement de moviments d’ultradreta en una Europa que continua mirant-se amb sentiment de superioritat. El «malestar bo» és avui com la perla preciosa de l’Evangeli. La indignació ja no provoca; la queixa i el lament continuen sent desmotivadors. Cal que siguem mestres del discerniment, tant a nivell social com personal, per descobrir aquell malestar que no paralitza sinó que es converteix en convicció profunda i ens orienta cap al bé comú.

Alguns noms, com el de Lucha Castro, Helena Maleno o Layla Martínez, són exemples preciosos d’aquestes recerques sinceres i compromeses, que troben en els marges i en l’exclusió social l’energia necessària per promoure processos de canvi.

Aquest any, a Cristianisme i Justícia hem plorat la mort del jesuïta José Ignacio González Faus. Va ser fundador del centre, inspirador dels nostres millors moments, teòleg brillant i escriptor prolífic fins al final. Són tan reconeguts els seus textos de cristologia o d’antropologia teològica com el seu gènere epistolar, que tant va cultivar: cartes a polítics, escriptors, pensadors, esportistes... Sempre trobava algun motiu per parlar-los des de la fe. Hem recopilat algunes frases i petits paràgrafs de la seva immensa obra. No pretenem ara sintetitzar el seu pensament —això vindrà més endavant—; només volem recordar-lo amb les seves pròpies paraules, com a testimoni de tantes vegades que el vam llegir i escoltar. González Faus roman en la seva paraula, i volem agrair-li-ho.

Com és tradicional en aquesta publicació, a la secció «Mestres de resiliència» el còmic d’una mestra va de la mà d’una entrevista testimonial. Les il·lustracions del còmic són d’Ignasi Flores, el text és de Pepa Torres i està dedicat a Simone Weil: filòsofa, activista social, treballadora manual, traspassada per una experiència religiosa que la va mantenir en recerca. Va ser testimoni de la Guerra Civil espanyola i va morir a Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial, després d’haver contribuït a la resistència a França.

L’entrevista, també de Pepa Torres, està adreçada a Olga Belmonte, filòso fa que fa del sofriment i la injustícia l’eix central del seu pensament. Belmonte s’inspira en Simone Weil i, enmig de tant dolor, rescata la seva inquietud per la bellesa: aquells petits moments que poden esdevenir llum que il·lumina la foscor del patiment.

Finalment, i perquè creiem que també la ficció narrativa és un espai privilegiat per a la generació de pensament, posem fi a la revista amb el conte de Roser Casamayor, jove escriptora del grup de lectura de CJ. A través de la tendresa que impregna el relat, ens endinsarem en la promesa, la cura i la construcció col·lectiva d’un món millor. Esperem que el gaudiu.

Abans d’acabar, una paraula sobre aquesta publicació. Quan va néixer, vam decidir anomenar-la Anuari. És una revista que s’ha anat consolidant a través de la cura dels continguts i de la seva presentació estètica, gràcies a les il·lustracions de Marta Romay i la maquetació de Pilar Rubio. Tanmateix, no ens vam adonar que el nom podia generar confusió: moltes persones esperaven una memòria d’activitats del nostre centre. Per això, en publicar aquesta quarta edició, hem decidit rebatejar-la com a Mirada. El canvi és mínim, gairebé imperceptible —a la portada—, però expressa la nostra convicció profunda sobre allò que aquesta publicació ha estat i serà per a nosaltres: una oportunitat atenta i curosa d’analitzar la nostra realitat.