Drets humans

El dia 25 de febrer de 2025 va tenir lloc el desallotjament i la demolició d’un assentament barraquista a San Isidro de Níjar (Almeria). Hi vivien 58 persones, inclosos nou nens i nenes. I a ningú es va oferir, per part de les autoritats, cap mena d’alternativa d’habitatge. El lloc és anomenat Cortijo El Uno, i és un dels quaranta assentaments barraquistes del municipi de Níjar. Aquest Paper pren el sagnant exemple d’El Uno per reflexionar sobre alguns dels múltiples aspectes involucrats. En concret, ofereix quatre mirades complementàries: des del pensament social cristià, des de l’acció pública, des de la Bíblia i des de l’experiència espiritual.

La majoria de joves africans que migren a Europa no poden obtenir visats, la qual cosa provoca que els desplaçaments s’hagin de fer al marge de canals legals i amb un cost econòmic i uns riscos molt elevats. El trànsit és ple de víctimes de la migració que perden la vida intentant-ho. Entre les persones que aconsegueixen arribar a Europa, hi ha dones, algunes de les quals mares, que arriben a les costes canàries amb fills petits nascuts al seu país d’origen o concebuts durant el viatge. Constitueixen un perfil molt poc conegut, amb característiques i necessitats específiques. A elles va dedicat aquest Paper.

En l’actualitat, el món s’enfronta a una amenaça nuclear sense precedents, la situació de més tensió des de la Segona Guerra Mundial. Les armes nuclears, al costat de la crisi climàtica, són dues realitats connectades que s’influeixen mútuament i que constitueixen un risc existencial per a la vida i el planeta, com han evidenciat multitud de recerques. Enfront d’això cal unir esforços per reivindicar el compliment dels tractats i aconseguir que la dissuasió nuclear sigui una realitat del passat. 

Els drets humans es troben en un moment de passió i mort: vulnerats arreu, i qüestionats tant per determinades posicions polítiques de caràcter xenòfob i autoritari, com per sectors que els consideren un instrument de colonització i d’homogeneïtzació cultural. És per això que necessiten ser posats de nou en valor, potser a partir d’una redefinició en profunditat. L’autor d’aquest quadern traça les línies que hauria de tenir aquesta redefinició que anomena “resurrecció”. Ressuscitar els drets humans perquè donin resposta a les necessitats del moment present i reconeguin totes aquelles persones que en van quedar excloses en la primera formulació.

La indiferència enfront del sofriment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les societats contemporànies benestants. Mirar cap a un altre costat; anestesiar-se a base de consum compulsiu d’experiències, d’objectes, de sèries de Netflix; passar sense mirar ni aturar-se... Aquesta actitud és el revers d’un sistema que precaritza i accelera les nostres vides. No hi ha temps ni espai per a la interrupció, per aturar-nos i ajupir-nos a acompanyar i alleujar el sofriment aliè, o per posar-nos dempeus i alçar la veu contra les causes que el provoquen. Com reaccionem davant el dolor dels altres?, què ens ancora a la inacció?, en què ens fixem o no parem esment?, a quins clams responem?, quin és l’imperatiu humà que no estem escoltant?

Aquest quadern presenta els efectes que té per les persones migrants una de les institucions més fosques i discutides de la nostra política migratòria. Com bé els defineix l’autora «Els CIE són la “visibilització invisible” de la política de la por: vàlvula d’escapament en època de crisi i, al mateix temps, font de sotmetiment social». Al final, la conclusió principal és que el mal no són els altres (els emigrants irregulars), sinó la nostra manera d’articular el «nosaltres» en els CIE. 

Què podem dir per tancar l’any que no sigui banal?, com triar les paraules per no caure en el desànim i el nihilisme?, com sostenir l’esperança? Davant del devessall de realitat no ens podem quedar impassibles. No podem. Toca, sens dubte, analitzar la realitat, intentar comprendre-la, formar-nos per saber el que se’ns acosta i sobretot, deixar-nos (com)moure per ella. Tot això requereix voluntat i esforç, però no hi ha fugida possible ni ajut que pugui venir de l’evasió i l’immobilisme.

El 24 de juny de 2022 passarà a la història com un dia infame. Aquell matí van morir desenes de persones  i més de cent van resultar ferides, tot plegat mentre intentaven travessar les tanques frontereres que separen Nador (Marroc) i Melilla (Espanya). Les imatges dels seus cossos amuntegats, com si fossin animals, ens han quedat gravades a les retines. Els vídeos que recullen la brutalitat i la indiferència de la policia marroquina van sacsejar la nostra indignació Al cap d’uns mesos que passés tot això, us volem oferir aquesta reflexió per fer memòria de la barbàrie i per aprofundir en el que significa. Va ser un esdeveniment viscut amb dolor, gestionat sense dol, realitzat de manera fraudulenta i sostingut amb dòlars.

Hi ha coses que no estan al nostre abast i menys ara, però sí que està al nostre abast escoltar i estar molt atents a la realitat que ens va arribant. I aquesta realitat ens demana que ens situem al costat de les persones, que ens atansem a qui pateix i que ho fem amb urgència desplegant l’ajuda que sigui necessària per a qui ha de deixar casa seva sense saber si hi podrà tornar. Però no només això, ens cal anar més enllà, com va fer el bon samarità (Lc 10,25-37) que després de curar les ferides de la persona necessitada que es va trobar pel camí se’n va fer plenament càrrec. Nosaltres hem de trobar també la manera de poder oferir hospitalitat… sempre

Visibilitzar «conflictes oblidats» s’emmarca en l'ntent de descentrar la mirada i posar el focus en situacions que s’escapen de la immediatesa i que requereixen ser visibilitzades perquè no caiguin en l’oblit. En aquestes pàgines que venen hi trobareu cinc articles extensos que ressegueixen les causes, el desenvolupament i els possibles esdeveniments futurs de cinc països en conflicte. Parlem d’Hondures, el Iemen, la República Centreafricana, el Sàhara Occidental i Myanmar. I ho fem de la mà d'autors que ho coneixen bé perquè hi han nascut, hi han viscut o hi han treballat durant temps en projectes de cooperació.