Déu/Fe

A Europa assistim a un veritable col·lapse de la fe cristiana. En relativament poques dècades, s’ha passat d’una societat europea d’arrels i de cultura cristiana a una societat en què el cristianisme és culturalment irrellevant. En aquest quadern l’autor, després de fer una anàlisi d’aquesta crisi, explora les condicions de possibilitat que hauria de tenir una nova iniciació cristiana. Una reiniciació realitzada des de baix, des dels pobres, des de la història de la passió del poble, des de la gran majoria de la humanitat.

[Aquest llibre només està disponible en castellà]

Un Déu que s’identifica amb aquell que va ser crucificat com un maleït de Déu no pot valer com un déu “normal”. El Déu que es revela en el Gòlgota no acaba d’encaixar amb el déu de la religió. El cristianisme suposa, doncs, en darrera instància, una càrrega en la línia de flotació del vaixell típicament religiós.

[Aquest llibre només està disponible en castellà]

Aquesta obra pretén abordar els temes clàssics de l’escatologia cristiana (mort, judici, resurrecció, cel, infern i purgatori), des de la perspectiva dels “últims”, és a dir, des de la perspectiva dels exclosos, els marginats i les víctimes. Respectant el misteri i reconeixent la insuficiència de tot llenguatge humà sobre el “més enllà”, aquest llibre proclama l’esperança que anima a tots aquells homes i dones que uneixen el seu destí al de Jesús i, en ell i amb ell, al dels últims de la terra.

El text tracta la pèrdua de la fe a Espanya apuntant com a causes el nacional catolicisme i la separació fe-vida o la imatge que dona l’Església. I tracta com és posible sofrir angoixa vital malgrat tenir-ho tot materialment i afectivament. I el retorn a la fe, gens fàcil, pot tenir l’origen en la necessitat de donar sentit a la vida, l’acollida, no considerar-se producte de l’atzar, set d’infinitud,... Els autors proposen diversos punts de reflexió com viure en una societat plural o les imposicions de l’Església. 

El Centre Cristianisme i Justícia, en els dies del canvi d’any vol donar a llum el present Manifest. Altres vegades aprofitàvem aquestes festes per reflexionar sobre les tasques i els reptes pendents per a l’any nou. En aquest cas, el present escrit afronta un dels reptes més seriosos que té avui al seu davant la nostra Església, i que constitueix un repte no només per al pròxim 1988 sinó per a tots els anys futurs. Per aquest motiu el quadern ha de ser llegit com a expressió de les línies de referència per al Centre. La identitat cristiana es veu seriosament amenaçada si davant el desafiament de la secularitat moderna es reacciona únicament amb intents de “retorn al sagrat”. El primer que hauríem de preguntar-nos és què és el realment sagrat des d’una òptica cristiana. I la resposta no ofereix gaires dubtes: per al Déu que ens ha manifestat la seva solidaritat amb els homes -singularment amb els febles i marginats- fins a donar la vida per ells, són més sagrats aquests homes que tots els actes religiosos i que tots els temps d’oració o els llocs i cerimònies de culte.

L’escrit inèdit que presentem reprodueix la intervenció que va tenir l’autor en un congrés de teòlegs asiàtics -cristians i d'altres religions- que va tenir lloc a Nova Delhi el desembre de l'any 1987. A aquest congrés van assistir-hi tres convidats de Llatinoamèrica als quals es va demanar que presentessin les seves reaccions al que havien dit els asiàtics. Reproduïm les pròpies paraules de l’autor. “Vaig a apuntar alguna cosa del que em demanen: des del punt de vista estrictament religiós crec que el cristianisme ha d’estar obert al tarannà asiàtic, encara que no sigui més que per moderar la intolerància des del el tarannà asiàtic de tolerància, i, a la inversa, el món asiàtic pot enriquir-se amb el tarannà ètico-pràxic del cristianisme perquè la seva tolerància no es tradueixi en indiferència”. “De totes maneres, el més important d’aquesta trobada és per a mi el prendre consciència, una vegada més, que la situació del Tercer món exigeix una solució urgent, que això és el que ha de moure cap a la millor comprensió mútua i unificació de les diverses tradicions religioses, i que cadascuna aporti el millor que té per a l’alliberament”.

Arran de la pregunta sobre la seva relació amb Déu d'un amic, González Faus desglossa a través de tres nivells, la seva pròpia relació amb Déu. Les raons de la Raó, les raons de Jesús i les raons del Cor, il·lustren una cosa tan inexplicable en paraules com necessari d'expressar, i que serà contraposat amb una sèrie de desraons que tot creient trobarà en el seu camí i que estarà en tot moment acompanyat per experiències de gratuïtat, mort o culpa i perdó.

"Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà i el qui la perdi per Mi i l'evangeli la salvarà " (Mc 8,35). Aquesta frase és una paradoxa freqüent en Jesús, qui proclama benaurats els pobres i els que ploren, però no perquè pobresa i plor siguin criteris d'aquesta, sinó perquè ells són (i seran) posseïdors del Regne de Déu i del riure definitiu. Aquí tenim una altra vegada paradoxa i aposta. Les pàgines del quadern intenten desentranyar una mica aquesta paradoxa i aquesta aposta. En una primera part anem a cercar diversos accessos, encara no creients, a l'ésser humà, per mostrar com la paradoxa o la contradicció brollen constantment de l'home. En una segona part s'intentarà llegir des d’una posició creient la paradoxa humana, fins a la suprema contradicció entre just i pecador, i cap a la aposta pràxica per l'alliberament d'aquesta contradicció, en l'harmonia transcendent de totes les paradoxes de l'home.

Hi ha moments en què, si ens atrevim a ser absolutament sincers, els mateixos creients podem tenir la sensació que parlar de Déu a la fi del segle XX resulta anacrònic, “passat”. Entossudir-se a seguir parlant de Déu, no és senzillament voler mantenir una relíquia d’un passat que ja no és el nostre? A més, creure o no creure en Déu, estableix alguna diferència en la vida dels éssers humans? Creure en Déu, reconèixer-lo com a tal, és guardar els seus manaments, cadascú des de la seva situació: i el seu manament no és altre que estimar com ell estima, i en això resideix tota justícia. Aquest quadern desglossa de forma senzilla i pedagògica com podem intuir, apreciar, conèixer un Déu que per a molts s’ha convertit en fugisser.

El quadern present és provocatiu. Alguns el consideraran parcial, desmesurat en la seva contraposició entre el que l’autor anomena l’espiritualitat espacial (que denuncia com a evasiva) i l’espiritualitat simpàtica (amb la qual l’autor simpatitza). Que la incomoditat que aquestes pàgines puguin provocar a alguns ajudi a ajustar tot allò que està desajustat en la nostra recerca de Déu, i que ens ajudi a verificar que aquesta recerca ens condueix -amb la mateixa passió- a la recerca dels germans més injustament tractats. Per la seva banda, Cristianisme i Justícia desitjaria que el lector situés aquest quadern en l’horitzó de tres quaderns recents, el del “Diàleg interreligiós” (n. 97), el del “Tercer mil·lenni com a repte a l’“Església” (n. 91) i “L’espiritualitat del Servidor” (n. 96, cap. 6). Els tres analitzen també la inquietud de l’actual quadern i intenten resoldre-la en diàleg amb el “món” i amb les “religions”.