Església

«Per què ha estat tan difícil per a l’església catòlica acostar-se a les persones LGTBIQ+? Per què l’Església està tan endarrerida respecte de les organitzacions seculars, i fins i tot d’altres esglésies, que han fet que aquesta comunitat se senti més benvinguda? I per què l’església és tan lenta a l’hora d’intentar ajudar i protegir un grup de persones que sovint corre el risc de sofrir assetjament, pallisses i violència? Per què és tan difícil per als catòlics veure les persones LGTBIQ+ com a fills estimats de Déu?

Parlar de desigualtat avui és parlar de segregació territorial. Si en l’època de més efervescència antifranquista molts professionals d’esquerres, militants de partits i cristians de base vivien o tenien presència diària i permanent als barris obrers, avui l’extrema dreta hi guanya posicions perquè el discurs i les  preocupacions dels partits i activistes d’esquerra se senten completament allunyades de la seva realitat. La distància física s’ha convertit en distància emocional, cultural i simbòlica, una situació que només es podrà revertir tornant als barris.

Poques persones com el jesuïta Víctor Codina van viure i participar d'una manera més intensa del Sínode de l'Amazònia que el Papa Francesc va convocar el 2017, que es va celebrar a Roma el 2019 i que oficialment es va concloure el febrer d'aquest 2020 amb la publicació de l'Exhortació apostòlica post-sinodal Estimada Amazònia.

La qüestió de la dona i del femení torna a escena, tant en el món seglar com en l’eclesial. ¿És perquè les dones assumeixen papers destacats en un món convuls, violent i bellugadís? ¿És perquè el papa Francesc reprèn aquest tema una i altra vegada? Sigui pel motiu que sigui, en aquest moment, quan el món, com un tot, es troba immers en la violència i afronta tants problemes econòmics, polítics i socials, hi ha la sensació més o menys estesa que la dona pot ser una protagonista important en els processos de canvi.

El context de la realitat migratòria i de refugi a nivell mundial, en tant que “signe dels temps”, no pot quedar al marge de la reflexió teològica. Sorgeix des d’aquesta necessitat la Teologia de les migracions, una disciplina nova que arrela amb la tradició bíblica i el magisteri. És a partir d’aquesta mirada profunda que l’autor del quadern ens planteja les cinc cruïlles més importants per al moment actual: la de la identitat, la de la dignitat, la de la justícia, la de l’hospitalitat i la de la integralitat.

No es pot entendre l'Europa d'avui sense la Reforma del segle XVI i la figura de Luter. Aquell conflicte va anar més enllà de l'àmbit religiós i va posar de manifest l’existència de dues cultures, dos models de relacions socials, dues maneres d’entendre la política i el poder i, fins i tot, dos models econòmics. Molts d’aquells debats que van configurar l’inici del Renaixement tornen a ser els grans debats d’avui, en una societat europea tan perplexa com la d’aleshores.

Davant l’Església que som i tenim, quina Església voldríem els joves de CiJ? Voldríem una Església horitzontal, menys dogmàtica, adaptada als temps que vivim, sense diferències de gènere, servidora, compromesa, que lluita per un món més just, al costat dels pobres, una Església que no tingui por de la Veritat i que no oblidi que Església som tots.  

Petita antologia de textos de K. Rahner amb motiu del centenari del seu naixement. Destaquem alguns punts: Sobre l’essència de l’Església remarca que no és llei, sinó evangeli. Una Església que és pecadora, per exemple quan ha estat suau amb els poders del món i quan ha estat massa burocràtica. Considera que els eclesiàstics han de parlar des de la realitat dels treballadors. No han de moralitzar, sinó formar consciències crítiques. El dipòsit de la fe no és una suma de frases, sinó l’Esperit que s’entrega i opera en homes concrets. 

L’autor recorda al nou papa, Benet XVI, que el ministeri petrí és servei. Seguint l’exemple de Pere, critica la parafernàlia que envolta la figura papal i crida a la conciliació davant la dissidència. Una Església abocada als pobres i crítica amb els poders del món, humil i disposada a perdonar, ecumènica i decidida a sortir i viure a les perifèries, abandonant la seguretat dels palaus i, en definitiva, la seguretat que dona el poder.