Espiritualitat

En aquest quadern hi podrem escoltar les veus de sis persones que generosament ens ofereixen el seu testimoni de fe, una fe que s’ha anat construint al llarg de vides marcades pel sofriment i la resistència, l’exclusió i la trobada, la relació conflictiva amb Déu i el descobriment del seu amor infinit. És d’alguna manera continuació d’El reconeixement de les persones LGTBIQ+ en l’Església (Quadern CJ núm. 229), i pretén estirar el fil del que James Martin SJ hi va plantejar: «l’acostament pastoral als catòlics LGTBIQ+ no és simplement una moda, ni una tendència passatgera, ni tan sols res que respongui a les "pressions” de la cultura, sinó una tasca constitutiva de l’Església i una missió que troba les seves arrels últimes als Evangelis».
 

“Tres vectors: els estudis i les mediacions naturals per l’apostolat; les relacions humanes i les amistats, com a forma d’apostolat; l’espiritualitat i l’apostolat formant una unitat íntima. Tot això és el llegat que ens deixà Ignasi, el pelegrí, en la seva estada de dos anys a Barcelona, ja preparada per una de més breu, només de tres setmanes. Així, sembla que aquest llegat és una crida a l’agraïment a Déu per com modelà el carisma ignasià en aquesta ciutat i una interpel·lació perquè nosaltres intentem prolongar-lo en la societat tan diferent en què vivim després de cinc-cents anys del pas d’Ignasi per Barcelona. L’obra que presentem és una modesta ajuda per assimilar el llegat ignasià: prendre més consciència del que va significar per al pelegrí Íñigo la seva estada a Barcelona i, per tant, per prolongar-lo en les nostres vides”.  Del pròleg de Josep M. Rambla SJ.

Ciutadans d’aquesta ciutat, pelegrins vers una altra ciutat definitiva. Hi ha afirmacions que només arriben a ser veritat si les enunciem com a tensió de dues paraules: amor i justícia, acció i contemplació, llibertat i igualtat, subjecte i comunitat, bé de tots i de cadascú, subsidiarietat i solidaritat. Ometre una de les dues seria falsejar l’afirmació. En aquest Apunts l’autor proposa com viure la nostra fe en un món com el nostre sense caure en el fonamentalisme sectari i sense dissoldre's en una mundanitat espiritual possessiva, individualista o depredadora.

La pregunta sobre si és possible l’experiència espiritual té una resposta immediata: sí, sens dubte. La persona és un ésser que transcendeix constantment els mecanismes bio-psíquics. I això no només es veu des de les religions o la teologia —en els quals això sembla una obvietat—, sinó també des de la filosofia, l’antropologia, el món de l’art o l’educació. Però respondre només amb aquest «sí» seria una veritat a mitges. En aquest quadern l’autor explica d’una manera entenedora com la cultura occidental ha condicionat la nostra mirada a la realitat des de fa segles, bandejant aquesta possibilitat i fent-la  especialment difícil.

Vivim en societats que alhora ens dispersen i ens sobreexigeixen. El filòsof Byung-Chul Han afirma que les nostres societats ens permeten estar hiperconnectats i alhora ens pressionen perquè siguem altament productius. La dispersió genera relacions superficials i al seu torn la sobreexigència crea relacions malaltisses o feridores. En aquest quadern presentem la meditació com una pràctica espiritual que ens ajuda a centrar-nos en el present tot atenuant la dispersió i generant relacions més profundes, alhora que fa possible reduir la sobreexigència i engendrar relacions més sanes.

El segon número d’Apunts d’espiritualitat vol ajudar-nos a afrontar el convuls temps actual, allunyant-nos tant de la ingenuïtat com de la resignació. Partint d’un interrogant que sovint ens haurem plantejat: és l’esperança un sinònim d’optimisme?, ens mostra com, més enllà d’aquesta predisposició natural, en el cor de tota persona habita l’esperança. Un esperar que implica relació, sempre esperem quelcom, esperem en Algú. Els Apunts ens descriuen què significa pels cristians posar la nostra esperança en Déu i en el Crist.

Per Cap d’Any –ho fem cada any– intentem reflexionar sobre el moment present amb la finalitat d’apuntar a possibles línies de fuga que s’erigeixin com a propostes per a la construcció d’un nou futur. En aquesta línia, enguany proposem un exercici d’imaginació sociopolítica que sorgeix de la voluntat de recuperar i rescatar algunes paraules del segrest i l’apropiació tergiversada que en fa el postfeixisme. Davant d’aquest repte, el nostre petit diccionari pretén treure a la llum sentits oblidats per tal que els puguem fer servir tots i totes en el nostre camí compartit cap a la justícia global.
 

Iniciem aquesta sèrie Apunts d’espiritualitat amb aquest primer text: una oració inspiradora i alhora programàtica de Pedro Arrupe, Pare General de la Companyia de Jesús (1965-1983), que es troba al final de la conferència «La nostra manera de procedir», impartida a Roma el 18 de gener de 1979. Es dirigia als jesuïtes d’arreu del món amb la finalitat d’ajudar a tornar a les fonts del propi carisma i a adaptar-se a les canviants condicions dels temps. Continua sent avui un text suggerent i vàlid per a qualsevol persona que desitgi concretar el seguiment de Jesús avui.

Aquest quadern presenta algunes bases del camí espiritual ignasià a persones que, confessant-se cristians o no, tenen cura de la seva vida espiritual de diferents maneres. Animar a cuidar la vida espiritual de forma personalitzada oferint un acostament al camí espiritual ignasià sembla que és, en els temps actuals, una manera de proposar la fe cristiana.

Aquest quadern va sobre la conversa, sobre les seves condicions de possibilitat en un món on la distracció i la dispersió l'han empobrit fins a límits que ni podíem sospitar. I el marc o la tradició des del qual l'autor en parla és el de l'espiritualitat ignasiana, una espiritualitat que té precisament en la conversa el seu lloc central. I és que com diu l'autor "El primer requeriment per a la conversa espiritual és escoltar. Escoltar a fons, adonar-se de l’altre i de la seva presència, compadir-se i no passar de llarg. I després preguntar. No hi ha interès per l’altre sense fer bones preguntes; no hi ha bones preguntes sense interès espiritual per l’altre. Parlar i ajudar van junts, són indissociables".