Religió i cultura

Ciutadans d’aquesta ciutat, pelegrins vers una altra ciutat definitiva. Hi ha afirmacions que només arriben a ser veritat si les enunciem com a tensió de dues paraules: amor i justícia, acció i contemplació, llibertat i igualtat, subjecte i comunitat, bé de tots i de cadascú, subsidiarietat i solidaritat. Ometre una de les dues seria falsejar l’afirmació. En aquest Apunts l’autor proposa com viure la nostra fe en un món com el nostre sense caure en el fonamentalisme sectari i sense dissoldre's en una mundanitat espiritual possessiva, individualista o depredadora.

El segon número d’Apunts d’espiritualitat vol ajudar-nos a afrontar el convuls temps actual, allunyant-nos tant de la ingenuïtat com de la resignació. Partint d’un interrogant que sovint ens haurem plantejat: és l’esperança un sinònim d’optimisme?, ens mostra com, més enllà d’aquesta predisposició natural, en el cor de tota persona habita l’esperança. Un esperar que implica relació, sempre esperem quelcom, esperem en Algú. Els Apunts ens descriuen què significa pels cristians posar la nostra esperança en Déu i en el Crist.

“Tres vectors: els estudis i les mediacions naturals per l’apostolat; les relacions humanes i les amistats, com a forma d’apostolat; l’espiritualitat i l’apostolat formant una unitat íntima. Tot això és el llegat que ens deixà Ignasi, el pelegrí, en la seva estada de dos anys a Barcelona, ja preparada per una de més breu, només de tres setmanes.

«El cristianisme ha de donar raó de la seva esperança a qui li ho demani, siguin quines siguin les circumstàncies històriques i l’estat d’ànim amb què culturalment afronti el futur. Però en cap cas les característiques, favorables o no a l’esperança intrahistòrica, poden condicionar el contingut de la virtut teologal de l’esperança, perquè depèn exclusivament de la promesa de Déu». És d’aquesta esperança cristiana i de les seves raons que ens parla F. J. Vitoria en aquest deliciós quadern, un quadern que pot donar-nos una mica de llum en temps d’incertesa i de foscor.

Les interpretacions d’en Víctor ens ofereixen llum per desxifrar els enigmes de fets i situacions molt diferents que ens afecten avui. Amb tot, a més, la seva mirada lúcida i la seva aguda interpretació esdevindran també per a nosaltres una lliçó i una iniciació a la  lectura dels signes dels temps i de la nostra realitat per moure’ns amb més claredat enmig de les sempre inèdites situacions en què necessàriament ens haurem de trobar. Perquè «cal recuperar l’Esperit», ens diu en Víctor, i ell ens ensenya a descobrir com l’Esperit segueix actuant avui i sempre, però «des de baix».

El títol d’aquest quadern posa de costat dues paraules, democràcia i cultura, que es donen suport mútuament com caminants esgotats a mig camí. El cansament de la primera paraula és degut al fet que designa una realitat desfigurada, erosionada en els seus fonaments per la globalització econòmica, el poder de les grans empreses, la tecnopolítica i el populisme. La segona perquè ha perdut manxa crítica i utòpica en deixar de ser un noble ideal i un antídot contra el poder i passar a ser vassalla seva.

Les creences es fan visibles —expressant-se en idees o accions— quan un individu o una comunitat se sotmeten a esdeveniments que les fan trontollar. La hipòtesi d’aquest quadern és que el coronavirus ha fet trontollar les creences occidentals contemporànies i ha esdevingut un mirall en què aquestes creences han quedat reflectides. Creure en la naturalesa, creure en la humanitat, creure en Déu o no creure, han estat reaccions diverses que s’han posat de manifest durant aquesta sindèmia.

Poques persones com el jesuïta Víctor Codina van viure i participar d'una manera més intensa del Sínode de l'Amazònia que el Papa Francesc va convocar el 2017, que es va celebrar a Roma el 2019 i que oficialment es va concloure el febrer d'aquest 2020 amb la publicació de l'Exhortació apostòlica post-sinodal Estimada Amazònia.

A Europa assistim a un veritable col·lapse de la fe cristiana. En relativament poques dècades, s’ha passat d’una societat europea d’arrels i de cultura cristiana a una societat en què el cristianisme és culturalment irrellevant. En aquest quadern l’autor, després de fer una anàlisi d’aquesta crisi, explora les condicions de possibilitat que hauria de tenir una nova iniciació cristiana. Una reiniciació realitzada des de baix, des dels pobres, des de la història de la passió del poble, des de la gran majoria de la humanitat.

L’autor proposa en aquesta reflexió deu motius que justifiquen la implicació de les religions en el debat mediambiental. Són motius que ofereixen claus de lectura de les declaracions religioses dels últims anys i alhora estratègies per a la transformació personal, institucional i social. Es tracta de la dimensió profètica, ascètica, penitencial, apocalíptica, sacramental, soteriològica, mística, sapiencial, comunitària i escatològica que travessa l’experiència espiritual de la humanitat.