Recés 2018

«LA SOLEDAT»

Jesús sol, abandonat, traït, sentint Déu llunyà. Ell assumeix la soledat del nostre món: persones atrapades i rebutjades a les nostres  fronteres, grups immensos de pelegrins de la mort fugint de la guerra, persones que viuen incompreses el seu compromís per una societat més justa, persones empresonades injustament i estúpidament, joves perduts en els deserts de les nostres metròpolis, ancians convertits en objectes inútils i sobrers en la família... L’epidèmia de la soledat!

I, amb tot, la soledat és l’espai de la confiança. El mateix Jesús que crida “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat” és el que clama “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit”. Tothom pot recórrer en la seva soledat a un Déu que “no abandona res del que ell ha creat”. Ni que hom s’escapi fins a l’extrem del món “allà hi ets Tu, Déu meu”. Per això, la soledat acceptada i fins i tot abraçada, pot ser aquella “pàtria dels forts” on hom hi viu el sentit més profund de la condició humana que ens fa persones, que ens possibilita ser suport dels altres, que enriqueix les relacions personals i comunitàries. La “soledad sonora”.

«EL DOLOR»

El Crist, “home de dolors”! Dolor físic: torturat, desfigurat, convertit en espant pels qui el veuen i en fugen...Psicològic: abandó, insult, burla... Dolor del fracàs: tota una vida fent el bé es perd en una negra nit... Com reflecteix aquest sofriment el dolor del món. Un dolor del qual molts no en tenim més que una llunyana informació: l’horror de morir de fam, de morir extenuats enmig del mar, de veure com els teus sers més estimats són degollats davant teu, de trobar-se al punt de la mort per falta de les medicines més elementals, de ser torturat i mort per oposar-se a la tortura dels altres... I, el sofriment de lluitar contra el mateix sofriment, atès que el cristianisme no és un dolorisme o exaltació del sofriment.

El dolor del Crist és el dolor de la creu, que atrau tot el dolor del món i el salva. Amb el Crist, el sofriment es converteix en creu. Ell s’amaga, no desapareix, en el dolor del món, de totes les persones. Tota persona negada en el dolor pot creure que Déu es troba en el seu mateix dolor, que aquell sofriment se suma al del Crist pel bé de la humanitat. I, si el nostre sofriment neix de la mateixa lluita contra el patiment dels altres, es converteix en veritable força interior i en llum irradiada enmig d’una societat que necessita ser desvetllada de la “globalització de la indiferència”.

Amb textos i música de La Passió segons sant Mateu, de J. S. Bach.
El conduirà el P. Francesc-Roma, sj.

«LA MEVA ALEGRIA»

“La meva alegria”, ens diu Jesús. Perquè el Déu amagat, però present, és plenitud de vida, de felicitat i d’alegria... Ell  va arribar a la plenitud per la seva fidelitat fins a la creu. Però, parlar de felicitat i d’alegría pot semblar insultant en el món d’avui. Sí, lalegria és “un goig difícil” i s’han de fer caure moltes muralles que ens en separen. Amb tot, Jesús ho ha dit ben clar: “la vostra tristesa es convertirà en alegría”.

Primer de tot cal superar la temptació de la incredulitat per tal de descobrir allò que ja existeix, però no es copsa amb els ulls, ni es compta amb les estadístiques... I viure el goig de la fraternitat, l’alegria de la misericòrdia, la plenitud d’una joia ecològica, les immenses possibilitats de plaer que neix d’una vida sòbria i reconciliada amb totes les coses... I la gran alegria de l’amor sense mida: “la nostra tristesa infinita sols es cura amb un infinit amor” (EG 265).