Cultura i societat

El novembre de 2023, un grup de famílies de Barcelona van voler respondre al malestar que generava un consens social enquistat: la idea que el pas a secundària era el moment establert per a donar el telèfon mòbil als fills i filles. El moviment va tenir més impacte de l’esperat i milers de famílies arreu de l’Estat s’hi van sumar.

El malestar forma part de la definició que es dona a la nostra època i al nostre món. Esdevé el gran ‘monstre’ a foragitar de les nostres vides sigui com sigui i al cost que sigui, a vegades fins i tot adormint la nostra voluntat o renunciant a qualsevol forma de compromís, empatia o solidaritat amb els altres. Però pot haver-hi un malestar bo? Aquesta és la qüestió principal que aborda en aquest quadern Remedios Zafra i que va constituir l’eix central de la conferència inaugural del curs 2024-2025 de Cristianisme i Justícia.

Per Cap d’Any –ho fem cada any– intentem reflexionar sobre el moment present amb la finalitat d’apuntar a possibles línies de fuga que s’erigeixin com a propostes per a la construcció d’un nou futur. En aquesta línia, enguany proposem un exercici d’imaginació sociopolítica que sorgeix de la voluntat de recuperar i rescatar algunes paraules del segrest i l’apropiació tergiversada que en fa el postfeixisme.

L’economia capitalista és una necronomia, una economia contra la vida. Però aquest missatge té difícil encaix en unes comunitats (també en les cristianes) en les quals predominen (predominem) dones i homes de vida i mentalitat burgeses, a qui, en general, el capitalisme ja ens va bé. Afrontem, per tant, un problema de conversió, de canvi profund dels nostres cors, de metànoia. Que en termes sociològics exigirà desclassament (abandonar l’horitzó de futur burgès) i en termes econòmics decreixement i justícia global.

Aquest quadern parla d’una trobada apassionant: la de Crist i el cristianisme amb la cultura i les cultures. Una trobada complexa d’on ningú en sortirà igual: ni la cultura serà la mateixa després de trobar-se amb l’Evangeli, ni el cristianisme roman intacte en relacionar-se amb la cultura. No tan sols es tracta de reconèixer com l’Esperit de Jesús està actiu i present en la cultura, ni de la funció crítica que hi té sempre l’Evangeli. El mateix misteri de Crist converteix el cristianisme en una religió de diàleg, necessitada de l’alteritat de l’altre, mai del tot completa.

A finals del 2022 es va donar a conèixer al gran públic l’anomenat ChatGPT, un software programat per reproduir el llenguatge humà amb la capacitat de donar resposta a qualsevol pregunta que se li plantegi. El fet que aquest software hagi après a donar respostes no prefixades ha posat l’expressió intel·ligència artificial (IA) en boca de tothom. Tenim una eina capaç d’escriure des d’un poema romàntic inèdit a l’estil de Goethe fins a un treball acadèmic comparant dos autors que fins ara no s’havien estudiat mai junts, i fer-ho millor que el 99% dels mortals.

El títol d’aquest quadern posa de costat dues paraules, democràcia i cultura, que es donen suport mútuament com caminants esgotats a mig camí. El cansament de la primera paraula és degut al fet que designa una realitat desfigurada, erosionada en els seus fonaments per la globalització econòmica, el poder de les grans empreses, la tecnopolítica i el populisme. La segona perquè ha perdut manxa crítica i utòpica en deixar de ser un noble ideal i un antídot contra el poder i passar a ser vassalla seva.

Per què hem assumit que saltar-se els límits imposats per la natura i els costums socials és correcte, bo i desitjable? Quines conseqüències per les nostres vides està tenint l’assumpció acrítica d’una mentalitat tecnològica? Hi ha alguna manera de sortir d’aquest laberint? Aquestes son algunes de les preguntes que es planteja l’autor d’aquest quadern, escrit des de la filosofia i intentant a anar a les arrels d’una qüestió que no només és tècnica o científica, sinó que afecta a allò més central de la condició humana. 

En acabar aquest any 2021 i estrenar el 2022, ja no ens atrevim a fer servir grans paraules, sinó tan sols penúltimes paraules, dites amb temor i inseguretat, i pronunciades amb el desig d’ajudar. Penúltimes paraules que volen convidar a recuperar dos principis (realitat i esperança) que en el moment actual poden servir d’orientació per a la vida de persones, comunitats i institucions. No són principis nous: es nodreixen de la tradició que ha guiat els quaranta anys de vida del nostre centre d’estudis i que continuem reivindicant com a vàlids.

La pandèmia ha qüestionat el paradigma de l’autosuficiència sobre el qual reposava la nostra civilització i ha mostrat les grans limitacions que té el sistema econòmic en què ens basem a l’hora de garantir els drets bàsics de totes les persones, especialment d’aquelles que es troben en situació de vulnerabilitat. Passar pàgina ràpidament per oblidar aquest malson seria, en la nostra opinió, un error.