Cultura i societat

Per què hem assumit que saltar-se els límits imposats per la natura i els costums socials és correcte, bo i desitjable? Quines conseqüències per les nostres vides està tenint l’assumpció acrítica d’una mentalitat tecnològica? Hi ha alguna manera de sortir d’aquest laberint? Aquestes son algunes de les preguntes que es planteja l’autor d’aquest quadern, escrit des de la filosofia i intentant a anar a les arrels d’una qüestió que no només és tècnica o científica, sinó que afecta a allò més central de la condició humana. 

En acabar aquest any 2021 i estrenar el 2022, ja no ens atrevim a fer servir grans paraules, sinó tan sols penúltimes paraules, dites amb temor i inseguretat, i pronunciades amb el desig d’ajudar. Penúltimes paraules que volen convidar a recuperar dos principis (realitat i esperança) que en el moment actual poden servir d’orientació per a la vida de persones, comunitats i institucions. No són principis nous: es nodreixen de la tradició que ha guiat els quaranta anys de vida del nostre centre d’estudis i que continuem reivindicant com a vàlids.

La pandèmia ha qüestionat el paradigma de l’autosuficiència sobre el qual reposava la nostra civilització i ha mostrat les grans limitacions que té el sistema econòmic en què ens basem a l’hora de garantir els drets bàsics de totes les persones, especialment d’aquelles que es troben en situació de vulnerabilitat. Passar pàgina ràpidament per oblidar aquest malson seria, en la nostra opinió, un error. Per tant, proposem deu aprenentatges, deu paraules clau que marquen aquest temps i que hauríem de treballar i examinar, de manera personal i comunitària, per tal que tot el que hem viscut aquest darrer any i mig no sigui endebades.

Parlar de desigualtat avui és parlar de segregació territorial. Si en l’època de més efervescència antifranquista molts professionals d’esquerres, militants de partits i cristians de base vivien o tenien presència diària i permanent als barris obrers, avui l’extrema dreta hi guanya posicions perquè el discurs i les  preocupacions dels partits i activistes d’esquerra se senten completament allunyades de la seva realitat. La distància física s’ha convertit en distància emocional, cultural i simbòlica, una situació que només es podrà revertir tornant als barris.

Vulnerabilitat, vinculació (per la nostra mútua dependència i solidaritat) i responsabilitat (o vigilància) són la base de la nostra condició d’humans i la clau per al nostre desenvolupament. Aquestes inicials (Vs) ens haurien de servir com una guia per llegir bé el nostre present i actuar d’una manera alhora universal i pràctica, tant a la feina com en tots els camps de la vida. Potser aquesta sigui la gran lliçó de la pandèmia. 

Aquest quadern s’inspira en les reunions dels últims cursos del Grup de Professionals de Cristianisme i Justícia. En la primera publicació Treball i vida. Un camí a la recerca de sentit (Cristianisme i Justícia, 2012) plantejaven el binomi laboral i vital com un eix vertebrador de l’existència per a moltes persones, subratllant la importància de la vocació, la motivació, el caràcter de servei o la creativitat a l'hora d'humanitzar els llocs de treball. Ara volen aprofundir en altres aspectes que ajudin en aquesta mateixa direcció: la importància dels valors en un món en contínua mutació, on el pas del temps sembla que s’hagi accelerat i l’estrès està a l’ordre del dia; el pes de les emocions que regeixen no només la nostra esfera privada sinó també professional i la conciliació cada vegada més necessària entre la vida personal i la laboral.

La pandèmia de la COVID-19 ha generat un xoc social, polític i econòmic global de conseqüències encara imprevisibles aguditzant els problemes d’un món desigual, plutocràtic, polaritzat políticament, atomitzat socialment i mediambientalment inviable. És per això, que l’autor convida a aprofitar aquest “minut de lucidesa” que ens ofereix la pandèmia per aprofundir en alguns aprenentatges essencials com, per exemple, el d’adonar-se que el treball pel bé comú i les cures és el que sosté la vida. En la tercera part, el quadern analitza els diferents escenaris postpandèmics que s’obren amb la incertesa de no saber quin d’ells és el més plausible. Un quadern, en definitiva, que assaja amb pedagogia i sense dogmatismes una mirada ampla sobre allò que ens està passant.

Iniciem el 2021 amb la vista posada en el final de la pandèmia. Sembla que ara la pregunta ja no és sobre quan s’acabarà tot plegat, sinó sobre com ho farà i com serà la vida després d’aquest temps intens. La imminència de la vacuna –almenys per als anomenats països del Nord– ens fa creure que podrem tornar a la mateixa rutina d’abans. Pel camí, però, el virus de la pobresa continua fent estralls. Haurem après alguna cosa del temps que hem passat confinats? Aprofitem aquest moment per aturar-nos i revisar allò que hem viscut. Podem fer-ho recorrent als lemes que ens han acompanyat tots aquests mesos. Quan una expressió es fa popular és perquè amaga quelcom essencial de l’esperit del nostre temps. Buscar-hi el seu significat profund ens ha d’ajudar a rearmar-nos interiorment per poder viure l’any 2021 amb més serenor, lucidesa i compromís.

Poques persones com el jesuïta Víctor Codina van viure i participar d'una manera més intensa del Sínode de l'Amazònia que el Papa Francesc va convocar el 2017, que es va celebrar a Roma el 2019 i que oficialment es va concloure el febrer d'aquest 2020 amb la publicació de l'Exhortació apostòlica post-sinodal Estimada Amazònia. Malauradament la pandèmia va deixar la recepció del Sínode en suspens, i és per aquesta raó que l'autor recupera la seva experiència, convençut precisament que dels resultats del Sínode en surt una crida personal i col·lectiva a viure aquest món postpandèmic en clau d'esperança i conversió. Una conversió que és integral perquè és al mateix temps social, cultural, ecològica i eclesial. 

En general, no en volem sentir parlar gaire, ni dels qui són a la presó ni de quan en surten, i més aviat volem que les persones que cometen algun delicte, sigui el que sigui, s’hi estiguin com més temps millor. En aquest Paper, l’autor ens mostra fins a quin punt la presó pot ser una pesada llosa que acaba condicionant la vida i la salut de la persona empresonada. Això obliga a repensar les polítiques penitenciàries i a preguntar-nos sobre la necessitat d’alternatives a la privació de llibertat.