Déu/Fe

En aquest quadern hi podrem escoltar les veus de sis persones que generosament ens ofereixen el seu testimoni de fe, una fe que s’ha anat construint al llarg de vides marcades pel sofriment i la resistència, l’exclusió i la trobada, la relació conflictiva amb Déu i el descobriment del seu amor infinit. És d’alguna manera continuació d’El reconeixement de les persones LGTBIQ+ en l’Església (Quadern CJ núm. 229), i pretén estirar el fil del que James Martin SJ hi va plantejar: «l’acostament pastoral als catòlics LGTBIQ+ no és simplement una moda, ni una tendència passatgera, ni tan sols res que respongui a les "pressions” de la cultura, sinó una tasca constitutiva de l’Església i una missió que troba les seves arrels últimes als Evangelis».
 

«El cristianisme ha de donar raó de la seva esperança a qui li ho demani, siguin quines siguin les circumstàncies històriques i l’estat d’ànim amb què culturalment afronti el futur. Però en cap cas les característiques, favorables o no a l’esperança intrahistòrica, poden condicionar el contingut de la virtut teologal de l’esperança, perquè depèn exclusivament de la promesa de Déu». És d’aquesta esperança cristiana i de les seves raons que ens parla F. J. Vitoria en aquest deliciós quadern, un quadern que pot donar-nos una mica de llum en temps d’incertesa i de foscor.

El 3 de març de 1975, la Congregació General 32 (CG32) de la Companyia de Jesús va aprovar el decret «La nostra missió avui». En el seu segon paràgraf s’afirma: «La missió de la Companyia de Jesús és avui el servei de la fe, del qual la promoció de la justícia constitueix una exigència absoluta», una expressió que el llarg text sintetitza de manera que permet recordar-ne el contingut essencial. En 2025 es compleixen, per tant, cinquanta anys d’aquell esdeveniment. El quadern que us presentem pretén ser una celebració i un recordatori d’aquell fet per renovar-ne l’actualitat i retre homenatge a tants jesuïtes i laics —dones i homes— que s’han compromès enterament amb aquesta missió en favor de la justícia, amb el suport de la pròpia fe, fins i tot enmig de conflictes i incomprensions.

Ciutadans d’aquesta ciutat, pelegrins vers una altra ciutat definitiva. Hi ha afirmacions que només arriben a ser veritat si les enunciem com a tensió de dues paraules: amor i justícia, acció i contemplació, llibertat i igualtat, subjecte i comunitat, bé de tots i de cadascú, subsidiarietat i solidaritat. Ometre una de les dues seria falsejar l’afirmació. En aquest Apunts l’autor proposa com viure la nostra fe en un món com el nostre sense caure en el fonamentalisme sectari i sense dissoldre's en una mundanitat espiritual possessiva, individualista o depredadora.

La pregunta sobre si és possible l’experiència espiritual té una resposta immediata: sí, sens dubte. La persona és un ésser que transcendeix constantment els mecanismes bio-psíquics. I això no només es veu des de les religions o la teologia —en els quals això sembla una obvietat—, sinó també des de la filosofia, l’antropologia, el món de l’art o l’educació. Però respondre només amb aquest «sí» seria una veritat a mitges. En aquest quadern l’autor explica d’una manera entenedora com la cultura occidental ha condicionat la nostra mirada a la realitat des de fa segles, bandejant aquesta possibilitat i fent-la  especialment difícil.

Aquest quadern presenta algunes bases del camí espiritual ignasià a persones que, confessant-se cristians o no, tenen cura de la seva vida espiritual de diferents maneres. Animar a cuidar la vida espiritual de forma personalitzada oferint un acostament al camí espiritual ignasià sembla que és, en els temps actuals, una manera de proposar la fe cristiana.

En aquest nº 100 dels quaderns EIDES trobareu a dotze joves conversant per parelles sobre  espiritualitat, religió, comunitat, pregària, fraternitat, fe, ego, natura, Esperit, amor, buit, alliberament, cristianisme, serenor, pèrdua, superficialitat, quotidià, sacrifici, agraïment, pressa, islam, silenci, Regne de Déu, transformació, dolor, bondat, por, testimoni, Jesús, creences, parella, compassió, família,....

Tota recerca d’espiritualitat és una dada positiva, des del punt de vista cristià i humà, però obliga a un esforç d’examen i autocrítica: hi ha uns elements ineludibles de la teologia cristiana que no es poden passar per alt, entre ells la necessitat de construir aquesta espiritualitat des dels “últims” d’aquest món. És a aquest debat que vol contribuir aquest quadern, fruit de la reflexió de tot un curs del seminari teològic de Cristianisme i Justícia.

Les creences es fan visibles —expressant-se en idees o accions— quan un individu o una comunitat se sotmeten a esdeveniments que les fan trontollar. La hipòtesi d’aquest quadern és que el coronavirus ha fet trontollar les creences occidentals contemporànies i ha esdevingut un mirall en què aquestes creences han quedat reflectides. Creure en la naturalesa, creure en la humanitat, creure en Déu o no creure, han estat reaccions diverses que s’han posat de manifest durant aquesta sindèmia.

L’atractiu d’una autora com Simone Weil radica en que permet escapar al seu lector de la tirania de l’actualitat. Les seves paraules no són especialment expressives avui: són especialment expressives sempre. Amb Simone Weil un té la sensació d’entrar en contacte amb quelcom sòlid, amb una presència real en plena era de la xerrameca i de la desfactualització. El mateix González Faus assenyala la sorpresa, que molts compartim, que un experimenta quan llegeix Simone Weil: «Deu ser veritat que ha existit una dona així?». (Del pròleg d'Oriol Quintana)