Testimonis

En aquest quadern hi podrem escoltar les veus de sis persones que generosament ens ofereixen el seu testimoni de fe, una fe que s’ha anat construint al llarg de vides marcades pel sofriment i la resistència, l’exclusió i la trobada, la relació conflictiva amb Déu i el descobriment del seu amor infinit. És d’alguna manera continuació d’El reconeixement de les persones LGTBIQ+ en l’Església (Quadern CJ núm. 229), i pretén estirar el fil del que James Martin SJ hi va plantejar: «l’acostament pastoral als catòlics LGTBIQ+ no és simplement una moda, ni una tendència passatgera, ni tan sols res que respongui a les "pressions” de la cultura, sinó una tasca constitutiva de l’Església i una missió que troba les seves arrels últimes als Evangelis».
 

Pedro Arrupe va fer possible la centralitat de l’opció fe-justícia en la Companyia de Jesús, i ens va portar, de la mà del seu propi carisma i de la seva saviesa, a trobar-nos amb el més nuclear de l’espiritualitat ignasiana. Aquest quadern, a més de ser un homenatge i un agraïment a la seva persona i llegat, recorre els seus principals discursos i escrits amb la voluntat d'il·luminar i ajudar la vida dels cristians i cristianes d'avui.

Publiquem en format de quadern virtual aquest text pòstum i inèdit d'en Víctor Codina, que va acabar d'escriure uns mesos abans de la seva mort, gairebé com un testament. No és fàcil assenyalar el gènere literari d'aquest quadern. És història de la teologia des del Concili Vaticà II (1962-1965) fins al dia d'avui. Però no és una simple història sistemàtica dels seixanta anys del postconcili, sinó una teologia narrativa i personal. Són pàgines en les quals narra la trobada amb diverses persones i col·lectius que simbolitzen diversos moments de l'Església postconciliar. Serveixi com a homenatge a en Víctor, però també a totes aquelles i aquells que surten citats i que van escriure una de les pàgines més fructíferes de la història de la teologia. 

[Aquest quadern virtual només s’ha publicat en la seva versió castellana]

En aquest nº 100 dels quaderns EIDES trobareu a dotze joves conversant per parelles sobre  espiritualitat, religió, comunitat, pregària, fraternitat, fe, ego, natura, Esperit, amor, buit, alliberament, cristianisme, serenor, pèrdua, superficialitat, quotidià, sacrifici, agraïment, pressa, islam, silenci, Regne de Déu, transformació, dolor, bondat, por, testimoni, Jesús, creences, parella, compassió, família,....

L’atur (sobretot el de llarga durada), la temporalitat i els sous baixos són els tres pilars sobre els quals es fonamenta la precarietat laboral al nostre país, una precarietat que de retruc suposa la porta d’accés a la precarietat vital. I aquí rau la seva gravetat. Una porta que per a molts, una vegada travessada es converteix en porta tancada i sense retorn, i que per a molts altres és una porta d’entrada i sortida permanent del mercat laboral. Una porta, en definitiva, que condueix una bona part de la població a una situació gairebé irreversible de pobresa i exclusió. 

Fa cinc-cents anys, la vigília del 25 de març de 1522, un home jove va abandonar tots el seus vestits i armes per vestir-se del Crist. Amb aquest gest deixava enrere una vida i n’encetava una altra, que el portaria molt més enllà d’on estava determinat a arribar. En el marc de la celebració «Ignatius 500», Cristianisme i Justícia-EIDES ha volgut fer memòria d’aquesta conversió amb un curs titulat «De la ferida al cor del món. Testimonis de conversió, avui», realitzat a Barcelona la tardor del 2021. Les conferències i els testimonis escoltats en el curs descriuen la densitat espiritual i la vigència d’aquella transformació personal, i la mostren com un referent de l’ineludible procés de tota vida compromesa en la construcció d’un món més humà. Aquest quadern en recull les aportacions que s’hi van fer.

L’atractiu d’una autora com Simone Weil radica en que permet escapar al seu lector de la tirania de l’actualitat. Les seves paraules no són especialment expressives avui: són especialment expressives sempre. Amb Simone Weil un té la sensació d’entrar en contacte amb quelcom sòlid, amb una presència real en plena era de la xerrameca i de la desfactualització. El mateix González Faus assenyala la sorpresa, que molts compartim, que un experimenta quan llegeix Simone Weil: «Deu ser veritat que ha existit una dona així?». (Del pròleg d'Oriol Quintana)

En commemoració dels 40 anys del martiri de Lluís Espinal hem reeditat el quadern Pregàries a boca de canó, publicat inicialment en el nº 31 d'aquesta mateixa col·lecció. Després de l’assassinat, uns quants companys seus van recopilar aquest conjunt de pregàries que en el seu origen estaven pensades per a ser llegides a través de la ràdio. Són pregàries amb temes humans i existencials: el silenci de Déu, la solitud, el dolor humà, la mort, l’enigma del futur, una església del silenci i callada davant la injustícia, etc. Pregàries que ens apropen al pensament i a la figura de Lluís Espinal per a que siguin coneguts i segueixin inspirant en el futur.

En aquest quadern ens hem adreçat a algunes persones per tal que ens expliquin les seves experiències i ens en donin testimoni. Uns testimonis de vida que ens conviden a descobrir la fe des de la justícia.  Uns testimonis que esperem que motivin a pensar, però també a establir un diàleg amb el lector: un diàleg personal i íntim que ajudi a buscar en la pròpia existència aquest camí de fe que és regal i alhora invitació a viure en plenitud.

A través del testimoni i la vida de sant Ignasi, veurem fins a quin punt les dimensions acompanyar, ser acompanyar i en companyia, són bastant nuclears en el procés de la maduració de la fe, de la peregrinació de l’esperança i de l’enfortiment de l’amor. Són, per tant, dimensions a tenir presents i a cultivar, no només personalment, sinó també en els grups i les comunitats eclesials de què formem part.  Ho són precisament en temps on el narcisisme i l’autosuficiència ens aboquen cap a un individualisme sense sortida.