Recés 2016

19.30 Celebració del sopar del Senyor.

22.00 a 22.50 Meditació

«Menjar, casa i hospitalitat, somni de Déu i signe de contradicció»

L'hospitalitat, la casa i el menjar compartits són sagrament del somni de Déu sobre la humanitat i el cosmos, però són també font de conflicte i signe de contradicció. La comensalitat oberta de Jesús ens repta a fer del món una casa comuna, a compartir la taula de la vida, els drets i els béns, de manera que ningú sigui descartable, i a companyar la densitat dels nous Getsemanis existencials i socials. Celebrar l'Eucaristia, entrar en comunió amb el Déu de Jesús comporta una passió i un risc: els de compartir la vida amb els i les expulsades del banquet neoliberal que esdevé avui en el nostre món. "Feu això en memòria meva", no és un ritu, ni una litúrgia, sinó viure actualitzant l'existència a la manera de Jesús més enllà de tota frontera o de la legalitat injusta.

El crucificat és l'expressió màxima de la tendresa lliurada fins a l'extrem en la tasca d'alleujar el patiment dels últims. Per això la tendresa és també subversiva, perquè inverteix l'ordre col·locant com a primers als últims (Mt 20,16). La tendresa viscuda fins a l'extrem, a la manera de Jesús, té repercussions socials i polítiques i per això es fa insuportablement molesta als que "fan de la seva força la norma de la justícia (Sb 2,1-17) i oprimeixen la veritat amb la injustícia (Rm 1,8). La condemna de Jesús revela a un Déu no només a favor de les víctimes, sinó a mercè dels seus botxins, en màxima solidaritat i proximitat amb "els sense poder". Revela no a un Déu impassible, sinó vulnerable, per al qual l'humà mai és una drecera. Un Déu que no resol res, però que sosté des de dins en tot i l’esperança emergeix com alè i respir a les nits fosques de la violència i la injustícia, també avui en el nostre món.

19.00 Via Crucis.

Amb textos i música de La Passió segons sant Mateu, de J. S. Bach. El conduirà el P. Francesc Roma, sj.

«Esquinçar la vida per donar a llum l'inèdit»

Les dones cobren un paper fonamental en els relats de la Resurrecció. Elles van seguir i van servir Jesús amb els seus béns pels camins de Galilea (Lc 8,1-3) i van romandre fidels, fins al final, fins a la creu. Són testimonis, com tantes dones avui, de la permanència en les situacions límits, on el que toca fer és estar i acompanyar la impotència i el dol, fins que emergeixi l'inèdit. Són testimonis de la llavor de l'amor entregat, que encara que invisible a l'úter de la terra va a poc a poc obrint camins cap a la llum, trencant lloses i sepulcres, il·luminant l'inèdit, perquè el Déu de Jesús no és Déu de morts, sinó de vius. Per això no és la nostàlgia del passat el que ha de caracteritzar la vida cristiana sinó el present com a oportunitat i la passió per la vida com a cita obligada per identificar la petjades del Ressuscitat en el nostre món i la seva memòria tendra i provocadora per a les nostres existències concretes d’avui.