Els cecs i l'elefant. El diàleg interreligiós

No són llunyans encara els anys en què entre els catòlics es creia que extra Ecclesiam nulla salus (fora de l’Església no hi ha cap salvació), sense deixar-nos interpel·lar massa pel fet que les esglésies protestants i ortodoxes consideressin que fóssim nosaltres els extraviats. Un “nosaltres” inqüestionat i inqüestionable, oposat a uns “altres” sempre menyspreables -o amenaçadors. Hi havia -i encara hi ha- molt d’instint tribal en aquesta actitud. Una catolicitat (del grec “kata holón”, que significa “segons el tot”, “segons la plenitud”) realment problemàtica, ja que quedava limitada no només als confins de la religió cristiana, sinó tan sols a una de les seves possibles interpretacions, i es vivia sense cap problema aquesta immensa exclusió, aquesta contradicció amb la mateixa denominació. Aquest quadern intenta il·lustrar el que han estat els problemes de l’instint tribal, segons el qual el sentiment de pertinença a un grup tendeix a ser excloent dels altres, i la recerca cap a una progressiva ampliació de l’horitzó de fraternitat mundial. El diàleg interreligiós -com tot altre diàleg- és fonamental perquè és una actitud “teologal”, és a dir, és camí de participació en aquesta manera de ser de Déu: obertura sense límit, èxtasi continu, un permanent “perdre’s” d’un mateix en l’altre, un buidar-se de si per possibilitar l’existència dels altres