Modernitat i postmodernitat

«El cristianisme ha de donar raó de la seva esperança a qui li ho demani, siguin quines siguin les circumstàncies històriques i l’estat d’ànim amb què culturalment afronti el futur. Però en cap cas les característiques, favorables o no a l’esperança intrahistòrica, poden condicionar el contingut de la virtut teologal de l’esperança, perquè depèn exclusivament de la promesa de Déu». És d’aquesta esperança cristiana i de les seves raons que ens parla F. J. Vitoria en aquest deliciós quadern, un quadern que pot donar-nos una mica de llum en temps d’incertesa i de foscor.

Des de fa dècades assistim al desmantellament de tot allò que té a veure amb la comunitat. Aquesta afirmació no hauria de sorprendre’ns: l’hem sentida i repetida en multitud d’ocasions, fins al punt de considerar que l’auge de l’individualisme en detriment dels valors comunitaris és una de les causes que expliquen els mals que amenacen les societats contemporànies, sobretot aquelles que anomenem «occidentals». Per aquesta raó, el curs passat vam dedicar el seminari social de Cristianisme i Justícia a reflexionar sobre aquesta qüestió. En aquest Paper hi trobareu una síntesi d’allò que en aquell espai es va parlar. 

La pregunta sobre si és possible l’experiència espiritual té una resposta immediata: sí, sens dubte. La persona és un ésser que transcendeix constantment els mecanismes bio-psíquics. I això no només es veu des de les religions o la teologia —en els quals això sembla una obvietat—, sinó també des de la filosofia, l’antropologia, el món de l’art o l’educació. Però respondre només amb aquest «sí» seria una veritat a mitges. En aquest quadern l’autor explica d’una manera entenedora com la cultura occidental ha condicionat la nostra mirada a la realitat des de fa segles, bandejant aquesta possibilitat i fent-la  especialment difícil.

El novembre de 2023, un grup de famílies de Barcelona van voler respondre al malestar que generava un consens social enquistat: la idea que el pas a secundària era el moment establert per a donar el telèfon mòbil als fills i filles. El moviment va tenir més impacte de l’esperat i milers de famílies arreu de l’Estat s’hi van sumar. Una de les persones que més activament ha participat i encara participa d’aquest moviment, en Xavier Casanovas, ens explica aquí de manera breu i clara les raons que els han portat a demanar la necessitat retornar la tecnologia al lloc que li pertoca abans no sigui massa tard.

El malestar forma part de la definició que es dona a la nostra època i al nostre món. Esdevé el gran ‘monstre’ a foragitar de les nostres vides sigui com sigui i al cost que sigui, a vegades fins i tot adormint la nostra voluntat o renunciant a qualsevol forma de compromís, empatia o solidaritat amb els altres. Però pot haver-hi un malestar bo? Aquesta és la qüestió principal que aborda en aquest quadern Remedios Zafra i que va constituir l’eix central de la conferència inaugural del curs 2024-2025 de Cristianisme i Justícia. Al final, tres intervencions escrites pels responsables d’àrea del centre, Manu Andueza, Laura Rius i Pau Cuadern, ens oferiran una lectura teològica, espiritual i social del malestar bo, concepte clau de la pensadora cordovesa.

Per Cap d’Any –ho fem cada any– intentem reflexionar sobre el moment present amb la finalitat d’apuntar a possibles línies de fuga que s’erigeixin com a propostes per a la construcció d’un nou futur. En aquesta línia, enguany proposem un exercici d’imaginació sociopolítica que sorgeix de la voluntat de recuperar i rescatar algunes paraules del segrest i l’apropiació tergiversada que en fa el postfeixisme. Davant d’aquest repte, el nostre petit diccionari pretén treure a la llum sentits oblidats per tal que els puguem fer servir tots i totes en el nostre camí compartit cap a la justícia global.
 

Contradient el tòpic que afirma que plorar no serveix de res, aquest quadern que us presentem afirma que, en el context actual de globalització neoliberal indolent, l’expressió pública del patiment constitueix una crítica política imprescindible. I això passa perquè quan plorem no tan sols descobrim als altres la nostra aflicció interna, si plorem al costat d’uns altres i per uns altres podem convertir el plor en un signe d’empatia, protesta, crítica, clam o resistència.

Aquest quadern va sobre la conversa, sobre les seves condicions de possibilitat en un món on la distracció i la dispersió l'han empobrit fins a límits que ni podíem sospitar. I el marc o la tradició des del qual l'autor en parla és el de l'espiritualitat ignasiana, una espiritualitat que té precisament en la conversa el seu lloc central. I és que com diu l'autor "El primer requeriment per a la conversa espiritual és escoltar. Escoltar a fons, adonar-se de l’altre i de la seva presència, compadir-se i no passar de llarg. I després preguntar. No hi ha interès per l’altre sense fer bones preguntes; no hi ha bones preguntes sense interès espiritual per l’altre. Parlar i ajudar van junts, són indissociables".

Publiquem en format de quadern virtual aquest text pòstum i inèdit d'en Víctor Codina, que va acabar d'escriure uns mesos abans de la seva mort, gairebé com un testament. No és fàcil assenyalar el gènere literari d'aquest quadern. És història de la teologia des del Concili Vaticà II (1962-1965) fins al dia d'avui. Però no és una simple història sistemàtica dels seixanta anys del postconcili, sinó una teologia narrativa i personal. Són pàgines en les quals narra la trobada amb diverses persones i col·lectius que simbolitzen diversos moments de l'Església postconciliar. Serveixi com a homenatge a en Víctor, però també a totes aquelles i aquells que surten citats i que van escriure una de les pàgines més fructíferes de la història de la teologia. 

[Aquest quadern virtual només s’ha publicat en la seva versió castellana]

Aquest quadern parla d’una trobada apassionant: la de Crist i el cristianisme amb la cultura i les cultures. Una trobada complexa d’on ningú en sortirà igual: ni la cultura serà la mateixa després de trobar-se amb l’Evangeli, ni el cristianisme roman intacte en relacionar-se amb la cultura. No tan sols es tracta de reconèixer com l’Esperit de Jesús està actiu i present en la cultura, ni de la funció crítica que hi té sempre l’Evangeli. El mateix misteri de Crist converteix el cristianisme en una religió de diàleg, necessitada de l’alteritat de l’altre, mai del tot completa.