Modernitat i postmodernitat

Per què hem assumit que saltar-se els límits imposats per la natura i els costums socials és correcte, bo i desitjable? Quines conseqüències per les nostres vides està tenint l’assumpció acrítica d’una mentalitat tecnològica? Hi ha alguna manera de sortir d’aquest laberint? Aquestes son algunes de les preguntes que es planteja l’autor d’aquest quadern, escrit des de la filosofia i intentant a anar a les arrels d’una qüestió que no només és tècnica o científica, sinó que afecta a allò més central de la condició humana. 

Contradient el tòpic que afirma que plorar no serveix de res, aquest quadern que us presentem afirma que, en el context actual de globalització neoliberal indolent, l’expressió pública del patiment constitueix una crítica política imprescindible. I això passa perquè quan plorem no tan sols descobrim als altres la nostra aflicció interna, si plorem al costat d’uns altres i per uns altres podem convertir el plor en un signe d’empatia, protesta, crítica, clam o resistència.

Segrest, tothom entén el que significa. És apropiar-se d’algú o d’alguna cosa, fer desaparèixer algú o alguna cosa, amb un interès. El segrest de la veritat, doncs, què vol dir? Què ha desaparegut? La veritat. I aquesta desaparició dona lloc a l’absència de veritat, a la postveritat. Si ens han robat la veritat, el que queda és allò que ve després de la veritat. I això, si ho pensem, és estrany. En certa mesura, és una opció pitjor que la de la simple mentida.

Aquesta publicació, en paraules del autor, vol contribuir a elaborar el nou paradigma de la vulnerabilitat, un paradigma crític amb els relats que han configurat la cosmovisió occidental de l’autosuficiència i l’oblit del cos. Partint d’un moment deconstructiu previ el quadern proposa crear retòriques «somatopolítiques» que, des de la semàntica universal de la vulnerabilitat, posin en el centre de la praxi social l’exigència ètica de la responsabilitat i la reivindicació política de la cura.

Tota recerca d’espiritualitat és una dada positiva, des del punt de vista cristià i humà, però obliga a un esforç d’examen i autocrítica: hi ha uns elements ineludibles de la teologia cristiana que no es poden passar per alt, entre ells la necessitat de construir aquesta espiritualitat des dels “últims” d’aquest món. És a aquest debat que vol contribuir aquest quadern, fruit de la reflexió de tot un curs del seminari teològic de Cristianisme i Justícia.

Com diu l’autor, el punt de partida per a l’estudi de la postmodernitat és un autor postmodern: Joaquín Sabina. Les seves cançons seran material per a una reflexió que vol ser teològica. A això cal respondre, en primer lloc, que la postmodernitat, precisament perquè renuncia a sabers i respostes últimes, no és tampoc massa pretensiosa en les seves formulacions. El seu estil esloganístic resulta molt apte per vehicular conclusions. Segons expressió de l’autor: “En un treball com aquest no és bo exposar de manera genèrica tots els passos d’un procés d’anàlisi.

Entre els reptes que té pendents el Tercer Mil·lenni, potser el més sagnant és l’abandó d’aquell ideal de la igualtat, proclamat per la modernitat i per la Revolució Francesa. Aquest quadern pretén explicar per què s’ha produït aquesta traïció a la igualtat (l’autor hauria volgut afegir-hi una segona part més sociopolítica, que les dimensions del quadern feien impossible). Diguem només que la igualtat s’ha abandonat perquè no es tenia un sentit per lluitar per ella.L’autor ho mostra amb una anàlisi del pensament filosòfic de la modernitat.

Una crítica constructiva i reflexionada sobre la modernitat serà el que els lectors es trobaran de la mà de l’autor i de diversos pares de la Il•lustració convidats a escena. Gràcies a Rousseau i Montesquieu, i altres fonts, aquest quadern analitza la Il•lustració o la Modernitat –l’autor els considera sinònims- i intenta qüestionar la vinculació mecànica entre raó i llibertat d’una banda, i progrés de l’altra.

La intenció d’aquest quadern és reflexionar sobre fins a quin punt els valors fonamentals de la condició humana segueixen transmetent-se a través de noves mitologies, encara que variïn els arguments i els noms dels personatges. I com que el cinema s’ha convertit en el difusor més important de mitologies que transmeten els codis de comportament de la nostra cultura, ens centrarem en aquest mitjà. Més particularment analitzarem quatre grans superproduccions: El Senyor dels Anells, Harry Potter, La Guerra de les Galàxies i Matrix.

El d’avui és un nihilisme pràctic i tàcit que no es formula ni es professa, però actua com a pressupòsit latent d’unes formes de vida determinades que alguns pensadors han descrit com a “cultura de l’oblit”, “era del buit”, “modernitat líquida”... Davant d’ell només sembla valer la reivindicació d’una justícia que impliqui la recuperació de la memòria i un nou sentit de la felicitat.