Església

El 3 de març de 1975, la Congregació General 32 (CG32) de la Companyia de Jesús va aprovar el decret «La nostra missió avui». En el seu segon paràgraf s’afirma: «La missió de la Companyia de Jesús és avui el servei de la fe, del qual la promoció de la justícia constitueix una exigència absoluta», una expressió que el llarg text sintetitza de manera que permet recordar-ne el contingut essencial. En 2025 es compleixen, per tant, cinquanta anys d’aquell esdeveniment.

El segon número d’Apunts d’espiritualitat vol ajudar-nos a afrontar el convuls temps actual, allunyant-nos tant de la ingenuïtat com de la resignació. Partint d’un interrogant que sovint ens haurem plantejat: és l’esperança un sinònim d’optimisme?, ens mostra com, més enllà d’aquesta predisposició natural, en el cor de tota persona habita l’esperança. Un esperar que implica relació, sempre esperem quelcom, esperem en Algú. Els Apunts ens descriuen què significa pels cristians posar la nostra esperança en Déu i en el Crist.

“Tres vectors: els estudis i les mediacions naturals per l’apostolat; les relacions humanes i les amistats, com a forma d’apostolat; l’espiritualitat i l’apostolat formant una unitat íntima. Tot això és el llegat que ens deixà Ignasi, el pelegrí, en la seva estada de dos anys a Barcelona, ja preparada per una de més breu, només de tres setmanes.

Iniciem aquesta sèrie Apunts d’espiritualitat amb aquest primer text: una oració inspiradora i alhora programàtica de Pedro Arrupe, Pare General de la Companyia de Jesús (1965-1983), que es troba al final de la conferència «La nostra manera de procedir», impartida a Roma el 18 de gener de 1979. Es dirigia als jesuïtes d’arreu del món amb la finalitat d’ajudar a tornar a les fonts del propi carisma i a adaptar-se a les canviants condicions dels temps.

Poc després que en 2017 el Me too denunciés la violència contra les dones en el món civil, el moviment feminista va esdevenir també una veu profètica dins l’Església. Diverses iniciatives eclesials han anat vertebrant una resposta a la ferida i el patiment que genera la discriminació estructural. I el març de 2020 ja teníem al carrer noves manifestacions públiques a favor de la dignitat i la igualtat de les dones a l’Església.
Sense intel·ligència pastoral no es pot captar el potencial regenerador d’aquests moviments. 
 

L’església sinodal ens crida a un canvi profund com a institució, però sobretot personal. El canvi, la conversió personal, no afectarà solament la nostra manera de ser Església, sinó que afectarà més directament i primàriament la nostra manera de viure el cristianisme, o si ho volem precisar més, la nostra manera de ser cristians. La sinodalitat és una realitat eclesial, però té un sentit humà que, sovint, ens passa per alt. D’això ens parla Cristina Inogés, laica i teòloga, que ha viscut des de dins amb veu i dret a vot aquesta XVI Assemblea del Sínode 2021-2024. 

Les interpretacions d’en Víctor ens ofereixen llum per desxifrar els enigmes de fets i situacions molt diferents que ens afecten avui. Amb tot, a més, la seva mirada lúcida i la seva aguda interpretació esdevindran també per a nosaltres una lliçó i una iniciació a la  lectura dels signes dels temps i de la nostra realitat per moure’ns amb més claredat enmig de les sempre inèdites situacions en què necessàriament ens haurem de trobar. Perquè «cal recuperar l’Esperit», ens diu en Víctor, i ell ens ensenya a descobrir com l’Esperit segueix actuant avui i sempre, però «des de baix».

Nicaragua està vivint una particular i cruenta passió amb motiu de la persecució del règim d’Ortega contra l’Església catòlica. La presència de la noviolència al país per part de la societat civil, i en faccions de l’Església catòlica, és per al cristianisme testimoni de la mort i resurrecció de Jesús Crist entre el poble nicaragüenc. 

«Per què ha estat tan difícil per a l’església catòlica acostar-se a les persones LGTBIQ+? Per què l’Església està tan endarrerida respecte de les organitzacions seculars, i fins i tot d’altres esglésies, que han fet que aquesta comunitat se senti més benvinguda? I per què l’església és tan lenta a l’hora d’intentar ajudar i protegir un grup de persones que sovint corre el risc de sofrir assetjament, pallisses i violència? Per què és tan difícil per als catòlics veure les persones LGTBIQ+ com a fills estimats de Déu?

Parlar de desigualtat avui és parlar de segregació territorial. Si en l’època de més efervescència antifranquista molts professionals d’esquerres, militants de partits i cristians de base vivien o tenien presència diària i permanent als barris obrers, avui l’extrema dreta hi guanya posicions perquè el discurs i les  preocupacions dels partits i activistes d’esquerra se senten completament allunyades de la seva realitat. La distància física s’ha convertit en distància emocional, cultural i simbòlica, una situació que només es podrà revertir tornant als barris.