Espiritualitat ignasiana

Què és el que Ignasi vol i pot dir a la teologia cristiana a partir de la seva experiència espiritual i mística expressada en la meditació de Dues Banderes? L’autor descobreix en aquesta meditació una intuïció de fons essencial per a la teologia cristiana: el rostre trinitari del Déu de la vida se’ns revela en el Jesús pobre de Natzaret.

(Excepcionalment, aquest quadern només s’ha editat en castellà) La publicación que ahora ofrecemos desvela el fondo y germen de la teología ignaciana de Karl Rahner. En ella se abordan aspectos fundamentales de la espiritualidad como la indiferencia, el hallar a Dios en todas la cosas, el magis… Una aportación fundamental en la teología de los Ejercicios Espirituales

Ignasi de Loiola és la frontissa entre l’edat mitjana i la modernitat. En ell es conjuga la figura del cavaller i la del pelegrí. Per això, resulta inútil pretendre dissociar una identitat de l’altra: totes dues es complementen a l’hora d’una insaciable recerca per a «en tot estimar i servir la seva divina majestat» –autèntic leitmotiv dels Exercicis Espirituals.

El desig d’oprobis sembla una expressió ja superada i a evitar. L’autor defensa, però, en aquest quadern el seu sentit dins la dinàmica dels Exercicis ignasians, en actuar en contra de la inclinació per la pròpia imatge. Aquella imatge, sovint idealitzada, que hem après a defensar a vida o mort, però que a la llarga hem convertit en la nostra pròpia presó.

Sovint, arribem als Exercicis pensant en nosaltres mateixos, potser fins i tot una mica preocupats davant d’allò que preveiem com un nou examen a la nostra vida. Si és aquest el teu cas segurament t’alleujarà saber que en els punts per la pregària que aquí trobaràs, el centre no som nosaltres, sinó Jesús, i més concretament el Jesús que ens presenta l’evangeli de Lluc.

L’interès per l’acompanyament espiritual, en formes molt variades, és un fenomen creixent. La perspectiva en què es mou tot aquest quadern és la de l’acompanyament en la vida cristiana, en el seguiment de Crist, però, sens dubte, molt del que s’hi diu pot ser d’utilitat per a altres pràctiques d’acompanyament, sempre que es tracti d’oferir un suport profundament humà.

L’Esperit Sant sembla el gran absent dels Exercicis Espirituals ignasians. Però això no és ben bé així. L’autor ressegueix l’experiència d’Exercicis per a descobrir precisament aquesta presència silenciosa. Allò que en un principi ens semblava un text dur, ascètic i racionalista, se’ns descobreix llavors com una font d’experiència mística, profundament actual.

El present comentari és la segona part d’aquell que iniciàrem en el quadern n. 53. En la primera vam tractar les Anotacions [1-20], el Títol [21] i el Pressupòsit [22], en aquesta segona ens centrem en el Principi i Fonament [23], en els Exàmens [24-44], en els exercicis de Primera Setmana [45-72] i en les Addicions [73-90].

L’acompanyament personal, tal com el planteja l’autor d’aquest quadern, s’inscriu en el context del que abans anomenàvem direcció espiritual. En el fons però, no és altra cosa que una trobada entre dues solituds, que no renuncien de cap manera a la pròpia soledat, ni en volen fugir, sinó que la volen plenificar per tal d’enriquir de sentit el viure, per esdevenir «creadors» a imatge de Déu.

La dificultat, les dificultats de tota mena, tant en els processos més íntims i interiors com en totes les circumstàncies de la nostra vida quotidiana, estan molt presents en l’horitzó de vida que considera l’espiritualitat ignasiana. La dificultat és una dada que tota espiritualitat no hauria ni d’ignorar ni d’amagar, sinó tenir molt en compte des dels seus plantejaments inicials. L’espiritualitat ignasiana pretén ser una espiritualitat per a una vida en acció, en lluita i en dificultat.