Espiritualitat

Acostar-nos a Cristina Kaufmann ens brinda l’oportunitat de ser testimonis dels vents de canvi que cristal·litzaren en el Concili Vaticà II. De les esperances i dels reptes, de les dificultats que se’n seguirien. Alhora ens permet assaborir el seu mestratge espiritual, paraules que neixen de l’itinerari de recerca, d’una  dona compromesa amb un entorn concret en uns temps de profunda i accelerada transformació.

Parlem d’acompanyament o de direcció espiritual? Quines diferències hi ha entre una i altra concepció? Com acompanyem temes tan delicats com la culpa i el pecat? Aquest quadern és la segona i darrera part del que es va publicar fa uns mesos. Amb ells l’autor ha intentat respondre algunes qüestions bàsiques que ha d’afrontar la persona cridada al ministeri, cada vegada més necessari, d’acompanyar les persones en la seva recerca de la voluntat de Déu. 

El creixement espiritual és la columna vertebral d’una existència arrelada en el misteri de Déu i desplegada en totes les dimensions de l’ésser humà. D’aquí que teologia i antropologia vagin compassades en la reflexió i en el traçat dels camins per on es desenvolupa el creixement espiritual. Les pàgines que segueixen són una guia inigualable en aquest camí que ens toca recórrer si volem respondre a l’impuls de l’Esperit que ens habita.

Després de l’assassinat, uns quants companys seus van recopilar aquest conjunt de pregàries que en el seu origen estaven pensades per a ser llegides a través de la ràdio. Són pregàries amb temes humans i existencials: el silenci de Déu, la solitud, el dolor humà, la mort, l’enigma del futur, una església del silenci i callada davant la injustícia, etc. Pregàries que ens apropen al pensament i a la figura de Lluís Espinal per a que siguin coneguts i segueixin inspirant en el futur.

El Centre Cristianisme i Justícia, en els dies del canvi d’any vol donar a llum el present Manifest. Altres vegades aprofitàvem aquestes festes per reflexionar sobre les tasques i els reptes pendents per a l’any nou. En aquest cas, el present escrit afronta un dels reptes més seriosos que té avui al seu davant la nostra Església, i que constitueix un repte no només per al pròxim 1988 sinó per a tots els anys futurs. Per aquest motiu el quadern ha de ser llegit com a expressió de les línies de referència per al Centre.

Presentar Sant Ignasi com un mistagog - en la cultura hel·lènica, era aquell que iniciava, que introduïa els fidels en el Misteri - implica distingir els dos moments de tot procés iniciàtic: el mateix recorregut del mistagog, el seu aprenentatge fins a esdevenir mestre, i després, la pedagogia que ofereix per iniciar als altres. Els seus passos van traçar un camí i aquest és el que ens disposem a recórrer, després que això comencés ara fa cinc-cents anys. Els convidem a llegir aquest quadern acompanyant en els seus passos al Pelegrí.

"Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà i el qui la perdi per Mi i l'evangeli la salvarà " (Mc 8,35). Aquesta frase és una paradoxa freqüent en Jesús, qui proclama benaurats els pobres i els que ploren, però no perquè pobresa i plor siguin criteris d'aquesta, sinó perquè ells són (i seran) posseïdors del Regne de Déu i del riure definitiu. Aquí tenim una altra vegada paradoxa i aposta. Les pàgines del quadern intenten desentranyar una mica aquesta paradoxa i aquesta aposta.